Octubrina

Cop d'aire sota els peus. Refrega el cos com de passada, empenyent-lo suaument cap amunt. Camina de puntetes. No vol trepitjar el terra amb massa pressió. No vol deixar-se a dur d'esma cap a la intuició. Fràgil, maldestre, intenta mantenir l'equilibri del ballet silent. El so xiuxiueja una voràgine de silencis. Mai dit. "Si ningú no ens diu, tampoc no som". He robat el tacte d'aquestes paraules fent el mateix recorregut dels dits.I si no diem els sentiments, tampoc els sentim?

intrèpides paraules. neixen, creixen, es reprodueixen. cauen de la boca directes al silenci, tremolen quan no són dites, niuen a la xarxa 404, eterna desconnexió, pèrdua irreparable, mort trista de tu, que mai sabràs el que t'he dit. i qui vol saber-ho? a les cinc 07 a un ciber traga targetes no es pot recuperar. ni un maleït somriure (inepte, per cert) pot recuperar les paraules atragantades a la virtualitat. per 07 segons. crec que malairé el 07. la beguda que no passa. no. no passa. la gent és estranya, no entén quin sentit tenen els posa-vasos/ posa-gots / posa-paraules en espiral, remembrança del silenci. remuguen i beuen fums, traguen superficialitats. ni xixa ni limoná, ni carn ni peix, ni bruixes ni fades ni elfs ni goethe. la fada del torn de nit s'ha adormit i s'ha oblidat de dir-me que avui no respiraries mai més. que ets pur trànsit cap a la transparència hipnòtica. ja. no record l'automatisme del 404. i demà al matí m'aixecaré intrigada per saber d'on vaig treure aquesta targeta. en tenc de totes les ciutats. la darrera... és l'última, és clar.i per què no puc recordar el darrer què he pensat?

Es busca persona afeccionada a teixir i/o desteixir per a ajudar a desfilar ulls cosits de son.

idò sí. un any ja fa d'aquest bloc. un any d'octubrines, d'octubrina, d'octubrí, de silenci, d'emily, de shin-ta, d'ulyse, de corbera, de miró llull, d'àngel blau, de litus... De paraules, inoportunes, llamineres, dolces, seques, esquitxades, afilades, capgirades, prim-mirades, automàtiques, interrogants, misterioses, curioses, afectuoses, enganxívoles, ennigulades, salades...quants punts suspensius que queden per posar! gràcies a tots!

I ara, per favor, ensenya'm a reviure't.

les galtes s'enfilen fins els ulls i les pipelles s'hi aferren, estiren amb tota la seva força capilar un somriure de perfum d'anís. somriures fets de fang i pluja. somriures de cor airós, volàtil. muscles fets de trunyella. qui s'atreveix a ser sang?

mareig de colors. el terra es mou, les persones creixen, trontoll humà cap a la difuminació total. hi ha veus, somriures, dents grosses i peres. un cartell que fa de ventall, un esprai que malda per travessar orelles. falta aire. només funcion amb la meitat de cos i la simetria està descoordinada, primer l'esquerra va coixa, després la dreta. el cap com un globus desinflat que rep bufades innocents i oxigenades sense èxit.

Avui som dimecres però també som dijous. Res és per sempre, tampoc tu que et creus invencible, una paraula indeleble que no té por dels esborradors d'ànimes que ens amenacen de tant en tant. Però t'estic vencent, tira a tira, com un caragolet. No pens. Simplement estic contenta.

El retruny del tro m'ha despertat a mitja nit. No sense voler, sinó amb un so ondulat, per sobre dels niguls, mentre els acariciava amb l'electricitat del llamp. Imaginau la imatge: niguls de punta, pluja caiguda verticalment, sense desviar-se de la ruta, semblaven gotes guerreres, com si anessin amb escuts d'oxigen i volguessin atacar violentment el terra. Sortien de la trinxera celest amb esperit kamikazee, sense por. Queien amb el cervell per davant i deixaven la consciència esclafada devora una antena parabòlica. Els trons pareixien que estaven de festa, anaven engalanats de llamps blaus elèctrics, vermell florescent i algun verd tímid. Cantaven a capella. Feien tremolar els vidres de les cases i han fet circular l'esperit quadriculat de la ciutat. I per un moment, només per un petit instant, han tret del cel aquells niguls taronges que li taquen l'ànima.

El meu cap és un martell maltractador de melodies. Les neurones han començat a destralar versos i tornades de cançons. I ara estan esgotades de l'esforç de tanta matança, però han aconseguit. Ara hi ha silenci. Que contradictòria és la relació soroll-silenci. S'estimen i s'odien en una mil·lèsima de segon. El cervell m'ha estressat. M'he aixecat de dormir amb un nigul de paraules damunt el cap. Flotaven. Eren de color blau obscur, roçant la grisor de muntanya de tempesta. No era això del que volia xerrar, sinó de les ànimes anegades del Pantà de Sau. Quin impacte m'ha causat avui migdia. En Dani Ramírez, del temps de TV3, estava just abaix de l'esglèsia del segle XI d'aquest poble enfonsat. Fa uns mesos també vaig quedar sorpresa quan vaig veure la punta de campanar, quan començava a baixar l'aigua de l'embassament. Però avui es veia sencer! Cada vegada pens en la vida que hi va haver, els esperits que neden per aquelles pedres d'aigua que ens arriben a l'aixeta. No és al·lucinant? Si no he entés malament, deia que quan el pantà està ple, hi ha qui passa enmig de les arcades del campanar de l'esglèsia. Quina ofegor que m'entra. Per cert, canviant de tema. Tenc una mala notícia: a partir de dilluns es podrà veure al Principat la meravellosa cadena autonòmica IB3. Quin orgull per en Mates! Si vos atreviu, podreu enganxar-vos a la nova sèrie que m'han dit que comença: una història de desgràcies familiars i lluites per herències. Quin berenar.D'on surt la inspiració en tot aquest panorama?

i mentre esperava, teixia i teixia les retxes dels peixos de colors i la paciència tancava els ulls al sol i netejava la mirada de la lluna adormida...

I walked across an empty land and I forgot my feet over there. Could you pick up them?

Sent el pes de cadascun dels seus ossos estirant-la terra endins, a l'arrel del volcà. No es vol moure, intenta estar-se quieta per evitar que el foc els calcini, però cada cop pesen més i la caiguda es preveu asfixiant, carbonitzada. Voldria alliberar les paraules, petites dosis d'oxígen, per perdre la gravetat de la realitat i oblidar-se que estar a punt de ser cremada. Desfer-se de tots els pensaments inútils i records ofegants també li aniria bé. Potser també si fes planes totes les mirades, sense relleu... O si pogués mossegar els silencis i confondre'ls amb la saliva dels llavis glaçats. O si pogués desar dins un calaix aquells bocins de cel que cauen inexorablement damunt les pipelles. Pesen molt les pipelles que bateguen vides desconegudes. Si amb una bufada de vent les pogués esborrar... A ella li agrada molt quan les la brisa les esborra suaument, és com si pentinés els ulls i quedassin buits, nus. O quan la pluja vessa llàgrimes adormides. Però no plou ni fa vent. La tempesta s'ha emportat la lleugeresa lluny i no arriben les gotes dins el volcà. Només els llamps. I si pogués fer-se un cos d'arena? La cremaria el foc, així?

Me sent violenta quan l'escolt amb algú. Els pensaments se'm tornen transparents, els ulls tornen amargs, els llavis amb gust de vinya, les mans amb tremolor de calfred, el cos d'aigua salada. Almenys això em sembla. L'he de sentir a molt volum i recordar-ho tot, segon a segon. I resulta que després perd el sentit de les hores i sense voler ja he viatjat cap endarrera, a aquella hora perduda, quan vaig saber el títol de la cançó. Sempre el mateix punt de partida. Allà queda, ancorada amb el present a l'arrecer de la pluja. Tot va de rellotges. Uns guanyen el temps, se'l mengen, el devoren; els altres el perden i tot desapareix.

idò el vent bufa a l'inrevés, m'extreu l'aire dels pulmons i empeny els velers mar endins, guiat per una gavina solitària. dóna mal temps i per això he decidit retrassar una hora, no sigui que un cap de fibló se'n dugui les hores massa lluny. què hi hem de fer? ens hem de protegir, no diuen això els homes i dels dones del temps? i els homes i les dones del cap dret? anau alerta a trepitjar en patufet. patim patam patum, quin avorriment.

Té la mirada dolça, un somriure empegueït, amb la boca tancada, poques paraules i els gests suficients. Vol conduir i tocar el clàxon i prova d'engegar el seu cotxet amb les claus del meu. És molt curiós el seu equilibri, perquè quan corre ho fa amb les cames lleugerament inclinades cap a l'esquerra.Diuen, son pare i sa mare, que serà esquerrà. Perquè no es nafri els genolls li posen unes "munyequeres" de tenista i duu un look de Rafa Nadal, son pare diu que ja el coneix per la tele. És un lloret, tot ho repeteix. Moix, lluna, avió, dofí, foca... La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no ho vol. Serra ma merra, una olla de terra, una olla d'aram... patatím patatím, patatam. Pus sopa, au, no sop.

No he pogut evitar un dels plaers més hivernals que existeixen: esborrar la son de les ones i desfer la mar en petits rissos de sal; en silenci.

Pallassets d'estiu. Criden "alooooo", "holaaaa" i mouen extremadament els braços com si els innocents turistes no haguessin vist mai ningú saludant. Són com a mims, es dirigeixen amb un llenguatge a mig camí entre l'extraterrestre (segur que és molt més coherent) i l'indio dels westerns a gent que a altres països dues una vida normal i corrent. Ells riuen, entre singlotades de cervesa i aires mal amollats de tot inclòs. Creuen que la cultura del bou i els crits dels tablaos és la que s'ha de viure, i la viuen intensament, atrevint-se a donar quatre passes d'ànec enmig de la pista. Tenen la pell de tomàtiga, amb les marques dels banyadors. Sort que no els queden marcats a la pell els topos, floretes i estampats diversos dels dissenys de les peces de bany! Divendres. Avui toca música folklòrica. La falta de vent afavoreix que les cançons se sentin per tota la barriada. De sobte, l'himne per excel·lència de la cultura nacional: bamboleooooo, bamboleaaaa! Oleeee, ja estan revolucionats. Ja els tenim demanant una altre gin tònic de garrafó, un whiskiet més i molta més cervesa. M'encantaria poder ficar-me a les seves pells, però no aquí, sinó a la seva vida quotidiana. Quines deuen ser les seves vides? Potser són funcionaris avorrits, taxistes, o persones amb un gran sentit de l'humor... El que està clar és que se senten com a ca seva. Si volen passar desapercebuts, que no ho intentin aquí, perquè qualsevol orella l'entén i el pot interceptar en la seva voluntat d'amagar-se. La que passa desapercebuda, dins aquest xou, sóc jo.

He bullit massa les patates i les mongetes tendres. Ara no seran bones per res. La mar avui no bramula. Està tranquil·la, només qualque oneta treu el nas tot fent una escuma blanca. Ho fan d'amagat, com totes les coses importants. S'amaguen i se'n riuen de les meves capacitats culinàries. Sóc capaç de fer un pastís molt bo, però no unes patates. Potser és el meu cap, que no el tenc on ha d'estar. El deixaré a lloure, amb les ones, a veure si amb unes quantes cucavel·les, es desfà de totes les bufades de vent que descambuixen els pensaments.

Avui, que tenc tot el que necessit per escriure tranquil·lament, bones vistes, bona música, cap destorb... avui, no tenc res a dir. Les paraules corren com aire per l'interior sense trobar la sortida. He de fer mongetes tendres per dinar. Això és l'emoció de la vida. Quin dia.