Administrar

núvols

octubrina | 17 Març, 2006 01:23

Esmorzars al Tiffanys, recorda-ho, no hi hem berenat mai i sabem que tenim moltes poques coses en comú. Així i tot, sé que tenc alguna cosa teva que no em podràs robar...

...encara que estiguis dalt dels núvols.

vent de dalt

octubrina | 11 Març, 2006 00:54

Bufa el vent de dalt, amb els fils de niguls penjant pel voltant de la lluna. És nit de cor de primavera esmorteïda. Cauen les busques dels rellotges dins els ulls. Ploren, remuguen entre pipellades, no poden esborrar la mirada entelada que els ha deixat la busca. El fred és nou, de tacte desconegut, cal fer-se'l, mimar-lo fins que ja no t'importi que t'assequi la pell. Al cap i al fi, no és més que un bocí d'amor esgotat. Ja no en sap d'estimar-te. Potser perquè tu no et deixes. Però no, no xerràvem de tu. Ja saps que ets com escuma de mar, que t'esborra després de la tempesta (només que l'atzur dels teus silencis em deixen sense color)...xerràvem del vent, o de les busques als ulls, o del fred. De què xerrava?

Mira que en tens de noms...

la primavera als ulls

octubrina | 06 Març, 2006 11:39

És una sensació massa ingènua, verbalitzada amb poca sinceritat, bategada amb interrupcions constants, ambigües. Pot ser, no pot ser. No hi ha gana, avorriment d'enyor, ganes de ser amnèsica per les hores que no proliferen. I després, què en farem del temps que se'ns menjarà les il·lusions?

Encara puc pensar m'ha agradat ensumar les teves pipelles de primavera?

cel

octubrina | 26 Febrer, 2006 23:31

El cel era un camí de pedres. Quadrades, rodones, triangulars, hexagonals. Corríem i derrapàvem tot protegits pel coixi d'herbes blanques, mentre intentàvem no despentinar-nos amb el vent. Era com córrer al volant d'un cotxe massa potent i no tenir peus suficients per frenar, com quan pitges el pedal però mai hi ets a temps. Pum. Els llumets de la ciutat voltejaven amunt i avall. A quina extravagància es deu tenir oberts els llums de les piscines en ple hivern? La por, sí la por a quedar tot sol, en aquell cel (que no era seré, sinó aspre), em faria dir mentides punxants. Zas. O veritats relliscadisses. Fiu. O paraules mitges dites. Qu vend a veu ? O paraules massa dites. No no no no no. Temps temps temps temps. Sí, el cel tenia avui les llambordes desencaixades. Com el cor, que oblida el rellotge a una butxaca equivocada i batega a les fosques.

un diccionari

octubrina | 22 Febrer, 2006 23:18

N'Octubrina està de baixa. Ara m'ha dit que li ha pegat per amagar-se darrera una màscara... Quines coses més rares! Per cert, si la veieu, regaleu-li un diccionari nord-americà per entendre les paraules perdudes a la traducció, que els batecs no sap per quina lletra els ha de buscar. Ah! i al silenci també n'hi podeu regalar un. Una abraçada de confeti per als desapareguts existencials i als amagats sota les pedres.

desert

octubrina | 14 Febrer, 2006 23:36

La terra seca és com la pell trencada que et deixes després d'estimar en silenci. Recorres amb les mans del desert les escletxes buides, torrades pel sol. Camines amb la por de perdre-hi els dits dels peus, que se t'assequin les venes i que les llàgrimes siguin només sal sense sabor, massa viscuda per tenir gust.

paraules

octubrina | 13 Febrer, 2006 23:32

Algú em pot dir a quin racó he deixat les paraules? Tenc set.

aromes de vermada

octubrina | 08 Febrer, 2006 22:55

T'he olorat fins a deixar-te l'ombra sense cap gota de llum, m'he vestit els ulls de nit per la fosca que t'abraça i ens converteix en una única ànima negra. T'he ensumat i he oblidat expirar. Et respiro. Sospiro tremolors enyorats de solstici, busco la primavera, la collita del 2003, tanco els ulls al sol i estiro un fil de lluna del nostre cel taronja. Tens memòria de la vermada. I si el vi es torna agre? I si l'aroma s'esvaeix per sempre?

He fet cotó de la paret i llavors dels seus ciments. Gràcies.

paret

octubrina | 06 Febrer, 2006 19:57

Ho saps, no? No he dormit de tota la nit somiant que trasspassaves la paret...

mig ple o mig buit?

octubrina | 05 Febrer, 2006 04:19

Traspassar una barrera que no vols, però què desitges. Aquest és l'anonimat dels sentiments. Se senten muds, els ofego amb mirades a altra gent, amb silencis a qui em demana paraules, amb il·lusions que no arribo mai a imaginar, amb realitat massa trepitjades. Demà vendràs i tot quedarà en el mateix silenci de sempre.

Què és perdre o guanyar? Què hauré perdut amb el meu silenci? Una paraula per una carícia.

l'idioma que no parlam

octubrina | 01 Febrer, 2006 23:39

He intuït una llum, potser és la lluna esfilagarsada que tremola damunt les ones. Des d'allà volia parlar-te del fum dels cigarrets rebaixats, dels escalons massa alts, del gust de l'orenga, de les amanides que no són menjades, de les calculadores sense piles, dels taps de botelles que no arriben mai a tapar, dels calcetins que troben calor al terra, dels fulls enrodillats que mai tornaran a ser plans, dels calendaris massa llunyans, dels imperdibles que claven fotografies a les parets, dels canonges, de les preguntes evidents que fan tanta gràcia, de les evidències que busquen el silenci, de l'idioma de l'absència...

Però he decidit viure.

devessall

octubrina | 28 Gener, 2006 20:02

como yo te amo, convéncete, convéncete. no tenc cap electrodomèstic balay i aquí estic, amb una pel·lícula i mitja, mitja bossa de pipes, una falda a estrenar, quatre paraules que m'han vessat a la mar mentre intentava fotografiar els ànecs, una veu desconeguda que canta dins un vaixell, amb la vergonya esblaïmada, amb les llàgrimes entrunyellant-se per evitar sortir, amb uns verbs luxuriosos que volen fer l'amor als mots, a les vocals nues, a les consonants amb el tirant mig caigut, amb les cançons de l'hospital del mar, amb les paraules que es diran al sopar, amb l'instint fracassat, amb un jersei de llana que m'arriba als peus i uns calcetins de cussets, amb l'aigua als calçons i els molins de sal a l'horitzó, amb en Charles i n'Eddie intentant dir-me una mentida, tranquil·ls, tenc enls ulls tancats, no veure res, traïu-me amb els sentits, amb un gran devessall de rialles sense somriure... sense tu, sense jo.

véns?

començament

octubrina | 26 Gener, 2006 23:55

Dic adéu al dol. Dono la benvinguda als verbs, als somriures de plastelina, a la mermelada d'un punt i mig, a les destrals de vent que bufen els silencis, als molins de sorra, als ambients, pensaments i accions refetes, a les mentides que et fan somriure quan ja han passat, als giravolts del cor trivialitzats, a l'olor de la neu, a les paraules que riuen...

Començo a intentar-te.

aigua

octubrina | 16 Gener, 2006 23:01

Els peus al cap i 15 litres d'aigua que corren massa amples per la canonada. No és una broma, ni em prenc a broma la gent que xucla vides amb l'engany dels innocents. No és un joc, és ràbia incontrolada, com l'aigua que fa xisclar la veïna de temor, amb les galtes arrugades ballant pel rostre commogut. A 15 minuts (per litre?), també es fan pesades les passes per veure l'aiguat a l'aixopluc. Després l'engany.

I és que ja se sap, allà on no hi plou, no hi poden estar de goteres.

oblit

octubrina | 08 Gener, 2006 03:45

Venes suïcides del cor, moren desangrades per l'oblid.

T'oblid.

d'ones...

octubrina | 03 Gener, 2006 19:07

Les corrents marines també són analfabetes. No saben expressar-se ni advertir que són com a ones de trunyelles que s'enrodillen i travessen els mars amb fúria i esvalot, mentre a la superfície creuen en la nuesa del vent. No en saben de ser transparents, no. Són de colors i corren paral·leles, sense por, esclafant-se contra esculls submarins, pentinant algues adormides, pessigollant el corall, però des de baix et claven el fred i la calor en el teu cos de peix. i no ho saben, perquè són analfabetes. i jo no sé dir-te que t'estim perquè sóc analfabeta i les paraules s'encongeixen abans que siguin escuma. I sóc amnèsia i absència. I tu ets i no ets res, com les bombolles quan se'n van, com les llàgrimes quan se sequen, com la cendra que se'm fuig de les mans quan et respir.

noctàmbuls

octubrina | 25 Desembre, 2005 06:30

Tenia prop de cinquanta anys i li deia que aquella nit dormirien plegats. Fora feia fred. Ella ballava, ell convidava. I a fora, seguia fent fred. No hi havia nous que s'arraconassin ben endins del cos, no hi havia hores en punt ni hores llunyanes. Sempre era massa tard. Per conèixer, per pensar-hi, per viure. La nit s'anava adormint afònica i borrosa, la lluna s'entortia i els niguls ballaven esbojarradament, desfent-se en fils de cotó. Entrellaçats morien de matinada ofegats de tanta claror. L'alocohol i el groc cremaven les ànimes dels noctàmbuls. S'alçava un dia repetitiu. Què farà d'aquells ulls en espiral?

Bon Nadal.

què sentiràs avui?

octubrina | 15 Desembre, 2005 22:34

xiuxiuegs d'hermafrodita. tanco els ulls. no vull veure't, ni que em seduixis com el viatger antic, ni com les notes de música que es perden de nit, ni com la bellesa pura.

cada despertar amb el mateix pesar d'aigua: què sentiré avui?

temps

octubrina | 13 Desembre, 2005 00:22

Fuig del temps, teoritzo sobre el temps, el necessito, em domina, m'encén, el busco, el perdo, el faig de perdre, hi camino, el trepitjo, el faig presonar de la son, em retreu, l'amenaço, m'escup a la cara, em dibuixa irrealitats, desfà les misèries en no-res, fa el no-res una eternitat...

... i tot per dir com m'agraden els dies imparells, sonàmbuls i noctàmbuls.

I tu què has vist?

octubrina | 11 Desembre, 2005 21:52

I've seen all before.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS