atrapada en el temps
octubrina | 06 Maig, 2006 16:28
Fa moltíssima calor. Avui he viatjat al passat, amb una motxilla i només una muda blanca i negra. Sense càmera de fotos. M'he despistat (això ho he portat d'aquesta primavera). He vist tothom molt jove, amb els pèls dels anys vuitanta. Estàvem en el pis on vivíem, amb aquella làmpada en forma d'ham, uns asseguts a la taula rodona, els altres al sofà de peces triangulars. Les cortines, d'un beige decadent seguien intactes.
M'ha agradat despertar-me i pensar que no em queden tants anys per conèixer-te.
ostra
octubrina | 04 Maig, 2006 18:45
Ara ja no sé si vull ensumar unes altres pipelles aquesta primavera. Les teves traspuen la foscor i les nits d’ànimes eixutes. Són recol•lectores de la llavor de les gotes de pluja. Són les arrugues de les ostres, una per a cada somni de color de perla, per a cada perla dels teus ulls. Només et demano que em facis suau el camí. I dolça l’espera...
de camí...
octubrina | 03 Maig, 2006 00:47
Tenc un petit problema: ara t'he conegut.
vampirs
octubrina | 29 Abril, 2006 19:53
Els sospirs se m'han arrelat a l'asfalt de la nit. Tenc el cos mig vampiritzat i la mirada és de color de cendra, a estones mig daurada. Vaig desafiant la gravetat entre les esferes d'alcohol. El fum pesa, gravita al voltant de la roba i desapareix de dia, com tu. He perdut la noció de les olors. Respiro danses desvetllades, somnis nus, dunes al clatell. Moro entre les teves dents.
plantes
octubrina | 26 Abril, 2006 22:48
De tant pensar en tu, se m'han mort les flors. I ara què faig? Et menjo a mossegades de mar?
viatge
octubrina | 17 Abril, 2006 15:56
El millor viatge és aquell que no es deixa de fer mai
...sigui quina sigui la seva direcció
Oferta
octubrina | 04 Abril, 2006 00:03
Producte/Servei: intuïció (inclou pensaments enrevessats com a accessori útil per a fer suposicions)
Estat:bastant precisa
Preu: a convenir (possibilitats d'intercanvi amb altres sensacions)
Observacions: si s’abusa d’ella, pot causar rovell al cervell, trenca l’espontaneïtat dels batecs, agafa aire de providència divina i cau en la desolació de l’horitzó buit. Ideal per aquells que necessiten optimisme, però desaconsellable per aquells que necessiten ser seduïts per la sorpresa.
Els interessats podeu enviar un missatge telepàtic a les Vibracions Octubríniques de Primavera, o bé, podeu escriure una carta al codi OCT-23, amb remitent “oferta intuïtiva”.
Es promet tracte confidencial.
espera
octubrina | 03 Abril, 2006 12:26
Tenc ganes de beure'm el teu aire silenciós i dormir-me amb la carícia de les teves pipelles. La boca és plena d'aromes de primavera, de bombolles volcàniques, de nit sense adéus. A què esperes?
Ombres perdudes
octubrina | 01 Abril, 2006 13:17
És l'hora de l'ombra menguant.La nit es menja la foscor a glopades de llàgrimes sense gana. La lluita és ferotge, la tristor rovega l'ànima, xucla amb força l'enteniment i deixa el coixí degotant solitud. La son i el malson són sinònims que van de la mà de les rialles desmesurades, plenes de rancúnia, de "no és amb tu amb qui vull riure". Ara ja és massa de nit, potser massa tard per tornar a somriure. L'esgotament li deixa els cabells de costat, sense una mà que els posi a lloc, però amb mil ulls que intenten despistar el cervell de tanta incertesa.El dia viu fora del cos.És fa de dia rere les cortines de flors, no deixa entrar la llum del sol. Encara és massa recent la ressaca de la lluna. Respira fort. El somni quan més sospirat, més descansat? No, l'aire que treu és sec, angoixat. Es desperta sense força als ulls, amb els mans buides de carícies, paraules en present que moren per haver estat passat. Somriu sense ganes i diu adéu. S'ha deixat l'ombra, quan ha partit... La hi tornaré embolcallada amb un somriure ben dolç i una fulleta de llimonera.
inevitablement...
octubrina | 30 Març, 2006 01:34
el moment, la fisiocràcia emocional, el punt d'equilibri, els giravolts per trobar un punt fora del quadrat...
tots els esforços acaben amb una llepadeta de primavera agredolça...
dreams can come true
octubrina | 18 Març, 2006 05:41
put your arms around me, you make me feel so sick. quizás son cinco minutos y hasta las nueve de la mañana. l'home passejava a les sis del matí amb el llibre vermell sota el braç. ella esperava el pa. ella una il·lusió amb les mans buides. eres que volien ser errrrrrrres. paraules que volen ser autocensura. ulls closos per la sal del mar mort. la primavera, el temps fa estralls en les hormones. les distàncies maten les fulles d'ametller, la música sorda, la banda sonora d'una nit desfeta de lluna en mil bocins de pluja. xinesos i parpelles caigudes que intenten ser expressives. simplement és que per molt que et digui que la lluna és plena, no deixarà de ser un eufemisme. fa fred i els xiuxiueigs diuen que poden fer-se realitat. què és realitat. cau, fes castells amb la son, omple copinyes amb ella i fes-la ser un ésser viu, d'aquells que no et menges la cua. envolta-la de corall i deixa regalimar gotes d'atzur en la meva mirada. així, potser ho veig tot d'u cel més blau, encara que sigui de nit.
núvols
octubrina | 17 Març, 2006 02:23
Esmorzars al Tiffanys, recorda-ho, no hi hem berenat mai i sabem que tenim moltes poques coses en comú. Així i tot, sé que tenc alguna cosa teva que no em podràs robar......encara que estiguis dalt dels núvols.
vent de dalt
octubrina | 11 Març, 2006 01:54
Bufa el vent de dalt, amb els fils de niguls penjant pel voltant de la lluna. És nit de cor de primavera esmorteïda. Cauen les busques dels rellotges dins els ulls. Ploren, remuguen entre pipellades, no poden esborrar la mirada entelada que els ha deixat la busca. El fred és nou, de tacte desconegut, cal fer-se'l, mimar-lo fins que ja no t'importi que t'assequi la pell. Al cap i al fi, no és més que un bocí d'amor esgotat. Ja no en sap d'estimar-te. Potser perquè tu no et deixes. Però no, no xerràvem de tu. Ja saps que ets com escuma de mar, que t'esborra després de la tempesta (només que l'atzur dels teus silencis em deixen sense color)...xerràvem del vent, o de les busques als ulls, o del fred. De què xerrava?Mira que en tens de noms...
la primavera als ulls
octubrina | 06 Març, 2006 12:39
És una sensació massa ingènua, verbalitzada amb poca sinceritat, bategada amb interrupcions constants, ambigües. Pot ser, no pot ser. No hi ha gana, avorriment d'enyor, ganes de ser amnèsica per les hores que no proliferen. I després, què en farem del temps que se'ns menjarà les il·lusions?
Encara puc pensar m'ha agradat ensumar les teves pipelles de primavera?
cel
octubrina | 27 Febrer, 2006 00:31
El cel era un camí de pedres. Quadrades, rodones, triangulars, hexagonals. Corríem i derrapàvem tot protegits pel coixi d'herbes blanques, mentre intentàvem no despentinar-nos amb el vent. Era com córrer al volant d'un cotxe massa potent i no tenir peus suficients per frenar, com quan pitges el pedal però mai hi ets a temps. Pum. Els llumets de la ciutat voltejaven amunt i avall. A quina extravagància es deu tenir oberts els llums de les piscines en ple hivern? La por, sí la por a quedar tot sol, en aquell cel (que no era seré, sinó aspre), em faria dir mentides punxants. Zas. O veritats relliscadisses. Fiu. O paraules mitges dites. Qu vend a veu ? O paraules massa dites. No no no no no. Temps temps temps temps. Sí, el cel tenia avui les llambordes desencaixades. Com el cor, que oblida el rellotge a una butxaca equivocada i batega a les fosques.
un diccionari
octubrina | 23 Febrer, 2006 00:18
N'Octubrina està de baixa. Ara m'ha dit que li ha pegat per amagar-se darrera una màscara... Quines coses més rares! Per cert, si la veieu, regaleu-li un diccionari nord-americà per entendre les paraules perdudes a la traducció, que els batecs no sap per quina lletra els ha de buscar. Ah! i al silenci també n'hi podeu regalar un. Una abraçada de confeti per als desapareguts existencials i als amagats sota les pedres.
desert
octubrina | 15 Febrer, 2006 00:36
La terra seca és com la pell trencada que et deixes després d'estimar en silenci. Recorres amb les mans del desert les escletxes buides, torrades pel sol. Camines amb la por de perdre-hi els dits dels peus, que se t'assequin les venes i que les llàgrimes siguin només sal sense sabor, massa viscuda per tenir gust.
paraules
octubrina | 14 Febrer, 2006 00:32
Algú em pot dir a quin racó he deixat les paraules? Tenc set.
aromes de vermada
octubrina | 08 Febrer, 2006 23:55
T'he olorat fins a deixar-te l'ombra sense cap gota de llum, m'he vestit els ulls de nit per la fosca que t'abraça i ens converteix en una única ànima negra. T'he ensumat i he oblidat expirar. Et respiro. Sospiro tremolors enyorats de solstici, busco la primavera, la collita del 2003, tanco els ulls al sol i estiro un fil de lluna del nostre cel taronja. Tens memòria de la vermada. I si el vi es torna agre? I si l'aroma s'esvaeix per sempre? He fet cotó de la paret i llavors dels seus ciments. Gràcies.
paret
octubrina | 06 Febrer, 2006 20:57
Ho saps, no? No he dormit de tota la nit somiant que trasspassaves la paret...
M'ha agradat despertar-me i pensar que no em queden tants anys per conèixer-te.
Ones de nacre | 
Enllaç permanent | 
Comentaris (4) | 
Retroenllaços (0)
tots els esforços acaben amb una llepadeta de primavera agredolça...
Encara puc pensar m'ha agradat ensumar les teves pipelles de primavera?
Algú em pot dir a quin racó he deixat les paraules? Tenc set.