Octubrina

On mires?

Saludes l'aire, les flors blaves, les petjades dels passeigs de s'horabaixa amb els peus color d'aubarca. Saludes a tothom: hola, com estàs? I tothom és com ningú. Respon amb el silenci, amb la mateixa cançó que repeteix una vegada i altre que sí que sí que me encanta oirte. Veus d'absència...

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret. Patim patam patum, no trepitgeu en Patufet. És l'únic conte que em contava mumpare de menuda. L'únic però, sens dubte, el millor. M'imaginava una col immensa, una vaca preciosa ben tacada pels colors del bé i del mal, de la mort i de la vida (de...

Ara el calor s’ha tornat en una fredor roja a les mans. Sempre les mans. Obsessivament repetides, dibuixades. Els dits. Cançons que eren presagi : « Aquella imatge obssessiva, com traure-me-la dels dits ». Les ungles que rasquen els vidres i no se sent el llamp ni el tro. Només un degoteig de...

Enèsim adéu. Acariciar un comiat amb la punta dels dits és com arrancar els pètals del sol, que vaig llegir d’un poeta. Crema per dins. Socarrim. Fa pudor de nigul no vessat i que, si plogués, serien llances metàliques directes als ulls. I tanmateix. Tot queda en un no-res eteri, aeri, un manyoc...

Aquesta manera d’obviar-me a mi mateixa. Espai en blanc: llençols, paraules, enyor. L’enyor és blanc. El desig és com un morter que pica tots els dubtes i els amaneix amb dolçor perquè els ansiosos creguem que no hi ha cap altra opció més que aquest beuratge. I el blanc es converteix en beige,...

Perdo el silenci entre els teus rastres i quedo totalment desamparada de l’allau de paraules que ja no cauen com a barrumbades. Abans es deia molt aquesta paraula. Barrumbada. No sé ni com s’escriu, però tenc el record de grans pluges, de molins desbocats per la força d’un vent que podria ser...

No paro de tararejar la cançó que vam començar a escoltar aquell estiu. Recordes? Narana na nanaaa. Estàvem a l’hamaca que penjava dels dos pins fora el jardí de casa teva. Era un horabaixa calurós, però no ens importava tenir els cossos enganxats, encaixats, movent-se al ritme del balanceig,...

Diumenge. M'injecto cafeïna des què desperto i no aconsegueixo treure'm la sensació de desprendiment que m'ha atansat des del divendres. M'intoxico de paraules i fotografies en càmera lenta. De dits maldestres que fullegen cossos invisibles. De coixins negres sobre llençols blancs. El meu negre...

T’hauria de fer por. Tenir els ulls tan oberts i tan distrets a l’hora. Ser incapaç d’enfocar totes les idees doiudes que et passen pel cap i quedar tan cofoi. T’hauria de fer por. Torna-hi, a la inutilitat de viure. Torna’m els tanmateix que et regalava a les hores en punt dels dies de molta...

Annemarie Schwarzenbach (1908 -1942) Somnis afònics, vocals esquizofrèniques, consonants de morfina, Etèria, aèria. Deesa dels ateus de si mateixos, dels perduts i dels dissortats. Viu a l’amnèsia de l’oblit a les arrugues de la recança, a l’escorça del cor...

S’obsessiona per tot. Per les albergínies. Ja no hi posa carn ni peix al tumbet, sinó albergínes farcides amb albergínes que es cruspeix amb dues mossegades. Albergínies amb pernil i formatge. Albergínies a la llenya. I de tant de cuinar i reviure el foc en cada plat, s’ha quedat sense caliu....

Un món de tinta xina a les mans. Fas una mirada d’àguila i trobes totes les aus amb les ungles dels peus ben afilades. Alguns dels ulls són de vitamina de colors, d’altres de fum senzill. Escots impronunciables que acaben en cintures idèntiques de colors atigrats i comencen amb un collar de pedra...

Una mica de nou moscada, quatre fulles de moraduix i un raig d’oli verjo. Aquesta seria la base de la pòcima que faria servir per embruixar el futur quan es presentés d’amagatall aquella nit a les dotze. No, no era dolenta. No portava capell ni tenia cap granera voladora. Com a molt, donava...

Al propietari de la capseta . De vegades, les paraules queden amagades dins els bòtils i joiers barrocs perquè en aquell moment el batec és tan fort que escarrinxen. D'altres, són seduïdes per l'absurd quotidià. I només, unes poques, per deixadesa dels dits, per la desconfiança que uns mots...

Es queden els tres sentats en aquella taula. Sense res a dir-se. Només escoltant el cruixir d’aquelles tecles del piano, el devessall de la pluja rodolant per la finestra, el cendrer amb restes de carmí a les burilles de tabac ros, segurament d’una dona exhuberant, van pensar els tres. O els dos,...

Els somni d’avui estava embolicat en un coixí de formatge camembert a punt de ser rebossat. Cada càpsula contenia dosis oníriques de personatges de la fauna nocturna. Un nom de jazz. Fesomies antigues que s’omplen d’arrugues quan desperto. I què bonics els horabaixes disfressats de cranc, quan...

Necessito una abraçada enorme per treure’m aquest tremolor. O una camisa de força. Despullar-me dels batecs i deixar-los a la tauleta de nit, prop del llibre que em devora les nits i els omple de pols i desabsència. Anestèsia pura en gotes de tinta a la sang. Una injecció de líquid per...

Fixa-t’hi bé. No és fàcil mantenir aquesta contenció ferma. Tenir l’esguard congelat. Les mans quietes dins la butxaca. El clotell en tensió. No, no és fàcil. L’enyor és un d’aquelles coses que et va corcant cadascuna de les venes per on hi corre i recorre la sang. Perquè la meva sang sempre es...

I els boscos queden despoblats. Sense udols. Ni rascades a l’escorça del nostre arbre. Qui escriurà ara els arcs amb els noms dels desapareguts? Surten arrugues entre glop i glop, entre petites morts i petites clarors. I neixen en regruix. A l’inrevés de tot. Sempre de tornada del segles.