Octubrina

No he pogut evitar un dels plaers més hivernals que existeixen: esborrar la son de les ones i desfer la mar en petits rissos de sal; en silenci.

Pallassets d'estiu. Criden "alooooo", "holaaaa" i mouen extremadament els braços com si els innocents turistes no haguessin vist mai ningú saludant. Són com a mims, es dirigeixen amb un llenguatge a mig camí entre l'extraterrestre (segur que és molt més coherent) i l'indio dels westerns a gent...

He bullit massa les patates i les mongetes tendres. Ara no seran bones per res. La mar avui no bramula. Està tranquil·la, només qualque oneta treu el nas tot fent una escuma blanca. Ho fan d'amagat, com totes les coses importants. S'amaguen i se'n riuen de les meves capacitats culinàries. Sóc...

Avui, que tenc tot el que necessit per escriure tranquil·lament, bones vistes, bona música, cap destorb... avui, no tenc res a dir. Les paraules corren com aire per l'interior sense trobar la sortida. He de fer mongetes tendres per dinar. Això és l'emoció de la vida. Quin dia.

Qui ha estat? Algú ha tirat el ferrató i ha deixat el temps ancorat al fons de la mar. S'arrossega, maldestre, entre l'arena i les algues. S'ofega. Deixau-lo respirar!

plourà sal, suaument, sense que te n'adonis, fins que un dia trobaràs que el teu cor està fet tot de llàgrimes gelades, amb petites venetes d'enyor...

Avui escric només amb una mà. L'altra està empastifada de crema (i quan he provat d'escriure amb l'altre mà, he deixat el teclat brillant i cremós). M'ha picat un bitxo, no sé quin ni a quina part de la mà, però m'ha deixat la mà inflada, que casi no la podia doblegar. I jo que me pensava que era...

Anava a parlar dels paraigües tan enormes que duu la gent avui, però he engegat la tele i m'he trobat que avui Londres torna a ser protagonista. Quina tristesa de món.

Als veïns d'abaix se'ls ha ocorregut fer obra i no acaben mai de pegar cops. Jo també en vull pegar, amb un martell, ben fort, contra totes les pors, resignacions i indiferències. Fa olor de setembre avui. No sé per què, però és així.

només per un moment, viuré amb els ulls tancats. no veuré ningú, no veuré sortir el sol, no faré res, només tendré els ulls tancants i quan desperti serà un món nou. tot diferent. sense haver de demostrar res. odi aquest verb. ara ja no puc pensar gaire. escric sense saber què, em deix endur...

Tasca d'estiu: fes l'anàlisi de les següents frases, identifica subjecte, verb i predicat. Al setembre t'ho corregiré. Anam a sopar a una creperia. Les sorpreses li encanten. Avui no he tengut calor. T'ha tornat la corrent? Jo ja faig tard. Tu te'n vas. Ella, la més bella donzella, parla amb...

I fa calor. I me fa por entrar a l'aire acondicionat de l'immobiliària. L'estiu? Què és això? Què és el silenci i l'absència? Qui sóc? Per què existeixen els interrogants? I si no atur de teclejar què passarà? Algú té una mica d'aigua ben fresqueta? Agafaré un vaixell ben ràpid i me deixarà dins...

He tardat vuit hores per arribar a casa, sense ensaïmada, amb nous amics d'un dia i sense son. No he creuat l'Atlàntic ni m'he refugiat amb els pingüins del Mar de Ross. Només un botet, he fet, però ha costat decidir-se, com un nin que no s'atreveix a tirar-se de cap a la piscina. Vuit hores. No...

Estic a un ciber i hi ha un home molt pesat. Té una boca enorme de peix vell i per parlar sembla que ha de fer un gran esforç per separar els llavis i col·locar la llengua correctament. Tanmateix, no cal que s'esforci, perquè no ho fa bé, no en sap de xerrar i només crida. M'ha dit que ha d'anar...

He fet de sirena a la piscina municipal. He intentat no respirar, que quedés tot l'aire i tota l'asfíxia dins l'aigua. Volia fer de l'angoixa mil bombolletes de cloro i ofegar-les d'una revolada, però enlloc d'això, m'he fet mal a un dit. Per què els assassinats de bombolles no poden ser més...

He ensumat el teu cos d'arena i m'he omplit els ulls de lluna mentre respiràvem al mateix temps, al mateix ritme de les ones. Necessit foscor de moix. Necessit no oblidar que la nit és meva i que avui somiaré cels taronges impregnats del teu aroma. No et viuré, però em quedaré amb la pell de les...

He vist una bombolla. Té música de gener de fa dos anys i silenci d'hores, potser dies. L'he vista i m'ha fet un somriure maliciós, m'ha agafat el cor al seu antull i me la sacsejat suaument. M'he regirat. Tres batecs amb un fan regirar. Tres són molts. He tancat els ulls i quan els he obert ja...

Hola Pangea! Som n'octubrines. L'altre dia et vàrem escriure un comentari i des de llavors no podem accedir al teu bloc, perquè està bloquejat! Ens encantaria llegir el que poses! Una besada.

I és que fa temps. Fa temps que esper la primavera. Diuen que ja acaba, però jo no m'ho crec. Ja pot predicar en Tomàs Molina, que no puc lluitar contra el que penso. Ni puc obligar el cos a penjar els ossos. El temps s'ha adormit i m'amaga l'arribada a qualsevol realitat, mentrestant somii...

He omplit el cos d'hores de son, avui. L'he deixat que poc a poc es refés de l'esgotament i fes que cada arruga del llençol fos més seva. La sang tampoc es mou pels batecs de cafè, ara els batecs estiren la pell del cos i eixamplen els sospirs. I plou, només mancaria sentir la gota de pluja com...