Octubrina

Crea records d'infància a partir del Google map. Jo sóc una gran fanàtica dels Google maps, no podria sobreviure a aquesta ciutat sense cadascuna d'aquestes meravelles. Em fascina cada vegada que veig un cotxe amb el ròtul de Google pel carrer. I després...

Mai em deixarà de sorprendre la gent que porta paraigües tan grans. És com si volguessin excloure's de la terra i crear-se el seu propi microclima. Normalment és gent alta i van vestits de negre. El paraigües és també negre i les seves passes...

Les puntes dels dits, de sobte, són petits extintors que extingueixen focs urbans. Aquí, dins el bus, he apagat totes les fosforescències de gent que volia cremar il·lusions només amb paraules. M'he demanat: qui et dóna el dret de malgastar mots...

Observo la xarxa del món. De vegades em sembla un colador i de vegades una teranyina enganxosa que m'arrapa tots els sentits i quedo sense alè, esgotada de tant d'observar. Un ull mira tres finestres; l'altre, una cal·ligrafia traduïda. La noció de...

El sol que es pon entre la boira, sembla un dels ous especials que mumare guarda dins la gelera, ben blancs i d'un rodó un poc escaldat, pobra gallina. I també sembla que tengui una garsa d'aquelles que te posaven quan queies amb la bicicleta i t'omplien els genolls...

  Desenfonsem vaixells. Desembastem silencis desconeguts. Deixem de triar els paracaigudes. Per una vegada.   Take this sinking boat and point it home We've still got time Raise your hopeful voice you have a choice You've made it now...

Els carrers espolsen aigua contra els cotxes. Les llunes es claven pals pels cràters. La xocolata em devora. El melic entra en moviment. Em destenyeixo perquè m'he mesclat amb blancs. I tot entra en un món de giravolts i espirals i les paraules canvien de sentit i...

Et fas una fotografia amb la polaroid. De fons, un tren i la teva mà que diu adéu i la teva cara borrosa que desdibuixa un somriure. Li mostres i et diu: això sembla. El què sembla? demanes. El teu somriure despinzellat.

Arribarà un moment en què ja no podrem comptar els anys, ni contar les vegades que haurem deixat passar aquest temps de la puresa. Al contrari, haurem de fer compte enrere de les estrelles fugaces que hauran desaparegut de l'escena mentre planejàvem la propera trobada a...

Obro els ulls i respiro. Sense adonar-me he recorregut cent mil metres de malsons i se m'ha quedat l'aire entrebancat entre els dejavús i les espirals que fan les algues quan es tornen diabòliques. Tenc el cor dins una xarxa i la sang es beu tot el verí que han deixat...

Tanmateix tenc una barrera psicològica que m'impedeix anar a dormir abans de les dotze. Han de passar almenys dotze minuts i trenta segons per començar a pensar que he de tancar totes les finestres, les persianes, arreplegar els llençols estesos al menjador perquè...

Tenc unes ganes immesurables de tremolar. Tremolar i tenir la pell de gallina i tenir aquests daltibaixos al cor que mouen els batecs a emptentes quan et veuen. I travar-me la llengua i tenir calor i tremolar una altra vegada. I somniar. I somniar que somnio que comences pels peus i...

Sense massa pretensions, deixo que el dit gros dels meus peus irregulars acabi de trencar el bocí de calcetí de retxes i ensumi, per fi, la llibertat de la contaminació sensorial que envolta l'habitació del sofà vermell. De fet, n'hi han dos. De...

I decideixo fugir de les pròpies paraules, de les pròpies cendres. Ja he cremat massa somnis per no haver-hi posat protecció solar. Veig les esferes totalment triangulars, amb tots els caires ben afilats amenaçant de fer crulls metàl·lics a...

Saps que la intuïció no et fallarà, un altre cop. Li has encertat el melic del seu dolor. I t'ha fet mal a tu. Voldries burxar la pròpia anima, fer el crit del néixer i començar a córrer . Et voldries amagar entre les esparregueres ,...

L'afilador és un home vell, de barba desfeta i cabells desvirtuats. Les orelles li han crescut amb els anys. I els dits s'han fet gruixats i aspres. Conserva, però, les eines intactes, brillants, a punts d'afilar qualsevol intuïció rovellada. Ella el...

Aquí ja no val xerrar de neu ni de pluja suau ni de llavors de petjades que deixen la ciutat inundada d'humitats. Ja no val parlar de tendresa, ni sospirs endiumenjats. Parlem dels dilluns. Parlem de conduccions obsessives cap a l'oracle de l'incertesa. Parlem de redobles de...

Seré mestressa dels àtoms per uns dies, mouré els electrons i faré que hi hagi petites explosions de paraules en tot el cel. Escriuré: embat, moixionies, myself, tu, temptacions, senzillesa, ocean. Pensaré: no hi ha res impossible perquè sóc a l'extrem del món i tu tens els peus al meu cap....

Les dues, precisament les dues cançons més jeroglífiques que he escoltat mai, són les que em remouen tota la sal dels ulls. La boira londinenca seria saladina. El fum del tabac quedaria momificat per sempre més, com les estàtues de Covent Garden que em fan pensar que tu i jo, al fons, sempre hem...

Sent que he d’explotar en un gris elèctric. Elèctric llampant. Espurnes de gris, de pluja metàl·lica. Tenc els mots desafilats, anèmics. Els alimento amb corrent alterada. Els endolls tenen poca força i els blaus i els vermells tornen en un inevitable gris, que perd energia. Necessito connexió,...