Administrar

control remot

octubrina | 23 Novembre, 2008 23:06

Crea records d'infància a partir del Google map. Jo sóc una gran fanàtica dels Google maps, no podria sobreviure a aquesta ciutat sense cadascuna d'aquestes meravelles. Em fascina cada vegada que veig un cotxe amb el ròtul de Google pel carrer. I després del crit de sorpresa en veure el vehicle penso ipsofàcticament: la virtualitat existeix! De vegades el no-res es materialitza. I clar, a algun lloc de la meva pell es deuen haver quedat ancorades les teves paraules. I sí, d'alguna manera -somehow- també tens dret de recrear la teva infància a través d'un Google map. És estrany, no obstant, el fet de tenir un passat emmagatzemat en bytes i jpg i mp3 i mpg4. Perquè arribarà un moment en què podrem convertir una abraçada en un .exe o .dmg per les (i els) mac-ques. I en lloc d'imaginar una altra vegada el tacte dels teus llavis bastarà fer un control z per tornar al passat i un control y per recrear-lo. Rewind & forward del VHS. Necessito una abraçada més que mai. I si faig un copy paste d'aquell somni i tu fas un alt f4 per tancar la llum i fem l'amor tota la nit?

paraigües

octubrina | 13 Novembre, 2008 23:53

Mai em deixarà de sorprendre la gent que porta paraigües tan grans. És com si volguessin excloure's de la terra i crear-se el seu propi microclima. Normalment és gent alta i van vestits de negre. El paraigües és també negre i les seves passes són de gegants. És un altre món, aquest de la gent alta. De petita em semblava més de veres. Si no ets alt, no jugues. Per això sempre m'imaginava alta i amb paraigües grans. Com la parella desigual del metro. Ella altament proporcionada, cabellera negra a conjunt i calces d'encaix -probablement negres-; ell, proporcionalment alt, cabell tallat de perruquer-sastre i cos d'atl·leta de bifidus activo. Possiblement es rassura. I tot això els passa per ser alts. Els menuts portam paraigües de dues lliures perquè total el vent els girarà a tots els rebufs i acabarem xops i amb el pèl de fregall. I deim mentides, com que passam de llarg el cinquanta cinc i que ens agrada xerrar clar. O que escriure seria com anar al metge i reconèixer que tens un problema. D'estatura o de miopia. I que els peixos poden nedar des del nord d'Anglaterra o ser perfectament de riu. I també tenim dejavús, com el d'avui horabaixa, quan esperant el semàfor m'han baixat del cel unes quadrícules que delimitaven dos carrils. En un d'ells el semàfor estava en verd i en l'altra en vermell. I he pensat en un balcó i una carpeta vermella, que no sé per quina sisena teoria s'enllaçava amb els semàfors de regent street en el somni que vaig tenir al febrer. I tampoc ens agraden les sabates de taló en excés, tot i que tothom pensi que tenim un sentit més acurat de la gravetat. Potser algun sí, potser qualque àries també, però a mi des de fa uns dies que em creix el nas a les nits perquè em nego a pensar que puc tornar a la lluita.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS