Octubrina

Els carrers espolsen aigua contra els cotxes. Les llunes es claven pals pels cràters. La xocolata em devora. El melic entra en moviment. Em destenyeixo perquè m'he mesclat amb blancs. I tot entra en un món de giravolts i espirals i les paraules canvien de sentit i apareixen higos de puta i figa flors i vols russos barats i intel·ligència trapella i administració d'incendis i octubres ajaguts a l'ombra de la cantonada. I de vegades ja entenc el pull & push. Però m'oblido de treure la roba de l'estenedor quan plou.

Et fas una fotografia amb la polaroid. De fons, un tren i la teva mà que diu adéu i la teva cara borrosa que desdibuixa un somriure. Li mostres i et diu: això sembla. El què sembla? demanes. El teu somriure despinzellat.

Arribarà un moment en què ja no podrem comptar els anys, ni contar les vegades que haurem deixat passar aquest temps de la puresa. Al contrari, haurem de fer compte enrere de les estrelles fugaces que hauran desaparegut de l'escena mentre planejàvem la propera trobada a la platja, amb bon vi, sense grans expectatives de finals ni data de caducitat. I les inversions ferroviàries sempre arriben tard, hi ha massa vies per decidir i els camins antics estan massa plens de (mala) herba. La que mai mor, la renascuda com a enredadera, la que pinxa les rodes de les bicicletes, els novios que s'aferren a l'esquena, les margalides que sempre que diuen que no, que ho provis amb l'altra, però a tu et fa tanta pena desfullar els pètals immaculats, que la deixes allà devora una rosella salvatge. I després penses que t'haguessis hagut d'arriscar perquè tanmateix, ara allà uns homenots de ferro hi estan removent terra perquè el tren hi passi. I tu ja no hi ets a temps.