Octubrina

Tanmateix tenc una barrera psicològica que m'impedeix anar a dormir abans de les dotze. Han de passar almenys dotze minuts i trenta segons per començar a pensar que he de tancar totes les finestres, les persianes, arreplegar els llençols estesos al menjador perquè ha fet una tempesta d'estiu que me'ls volia banyar, però no, i anar juntant una mica les pipelles. Així a poc a poc, com si voler enganyar la son i l'esquena perquè no noti que el llit és ple de bonys. Ha sortit bonyerrut i fa mal de jeure, que no dormir, perquè al final un s'acostuma a tot, fins i tot a buscar arroves on les ç trencades i apòstrofs on els accents tancats. I tanmateix, ja li pots pegar cocetes al davantal, que no hi ha ningú que et barregi i te pegui baculades, perquè estàs ben totsol en aquest món. I tanmateix, és bonica la totsolesa. I tanmateix és una paraula que m'agrada tant que no em fa por escriure-la una i altra vegada des del color vermell que em persegueix, des dels sofàs als maons, a les lletres i les idees. Si pogués, dibuixaria totes les claus de sol en vermell en lloc de groc. I deixaria que els meus dits desfessin tota la llana sintètica del matalàs i omplís de colorins i abraçades la filferrada que m'enrampa cada nit abans d'anar a dormir. Si pogués, faria una massa de pa i niguls per treure-li el color tristoi a n'aquest cel tan insuficient. Si pogués, ensenyaria a tot un país a fer un cafè amb llet sense un litre d'aigua de tetera. Si pogués, podria fer arts marcials i ser fan de la ciència ficció. Tanmateix, però, sempre resolem els problemes dient tanmateix. O escrivint el silenci. O degotant alcohol per tots-els-mots-no-dits. O sent una miqueta més feliç ara que ja són les dotze i vint-i-cinc (i trenta segons).