Octubrina

Obro els ulls i respiro. Sense adonar-me he recorregut cent mil metres de malsons i se m'ha quedat l'aire entrebancat entre els dejavús i les espirals que fan les algues quan es tornen diabòliques. Tenc el cor dins una xarxa i la sang es beu tot el verí que han deixat els peixos morts en els hams. El sofà no és tan còmode sense el color del sexe. Les x m'asfixien ara. No sé traduir tots els dimonis que em reboten per les venes, només sé què si pogués, insultaria en alemany i menjaria sushi i guardaria l'arròs que em sobrés dins una dog-bag. He de dormir a les totes, amb la taquicàrdia a la butxaca i les paraules mossegades fent la ruminació dins l'estómac. Podrint-se dins el poc aire que em queda per respirar. I sí, cada dia descobreixo més que m'encantaria conèixer a qui va inventar el "per què?".

Tanmateix tenc una barrera psicològica que m'impedeix anar a dormir abans de les dotze. Han de passar almenys dotze minuts i trenta segons per començar a pensar que he de tancar totes les finestres, les persianes, arreplegar els llençols estesos al menjador perquè ha fet una tempesta d'estiu que me'ls volia banyar, però no, i anar juntant una mica les pipelles. Així a poc a poc, com si voler enganyar la son i l'esquena perquè no noti que el llit és ple de bonys. Ha sortit bonyerrut i fa mal de jeure, que no dormir, perquè al final un s'acostuma a tot, fins i tot a buscar arroves on les ç trencades i apòstrofs on els accents tancats. I tanmateix, ja li pots pegar cocetes al davantal, que no hi ha ningú que et barregi i te pegui baculades, perquè estàs ben totsol en aquest món. I tanmateix, és bonica la totsolesa. I tanmateix és una paraula que m'agrada tant que no em fa por escriure-la una i altra vegada des del color vermell que em persegueix, des dels sofàs als maons, a les lletres i les idees. Si pogués, dibuixaria totes les claus de sol en vermell en lloc de groc. I deixaria que els meus dits desfessin tota la llana sintètica del matalàs i omplís de colorins i abraçades la filferrada que m'enrampa cada nit abans d'anar a dormir. Si pogués, faria una massa de pa i niguls per treure-li el color tristoi a n'aquest cel tan insuficient. Si pogués, ensenyaria a tot un país a fer un cafè amb llet sense un litre d'aigua de tetera. Si pogués, podria fer arts marcials i ser fan de la ciència ficció. Tanmateix, però, sempre resolem els problemes dient tanmateix. O escrivint el silenci. O degotant alcohol per tots-els-mots-no-dits. O sent una miqueta més feliç ara que ja són les dotze i vint-i-cinc (i trenta segons).

Tard una hora i vint minuts per menjar dos bocins de poma. He d'obrir cinc portes per arribar al the ladies. Ric quan sent que "es curset d'astronauta m'ha encantat". I respir èter gasificat per teletransportar-me a un concert d'Antònia Font ara mateix. Cada dematí prenc una dosi de vitamina que m'arranqui del llit. La pell se m'esquinça quan m'imagino certes paraules, certs ulls, certs sospirs. Vull ser submarinista i aprendre a respirar per un tub per davall la mar. Abans de dormir sempre tenc idees que després no me'n record. Nomes sé que ahir pensava que ja ha passat l'hivern i encara no he cosit els botons de l'abric lila. La gent s'aturava als pas de zebres per donar-me els botons que em queien. Jo els sentia cridar, que no, que no, que no volem estar fermats. Volem perdre'ns, ser lliures per aquest empedrat irregular, i agafar tendinitis i trepitjar altres botons petits. Però sempre tornaven a les meves mans. Ara estan tots arreplegats en una de les butxaques. A l'estiu mallorquí. On tot es possible, menys viure sense tu.