Administrar

polaroid

octubrina | 31 Juliol, 2008 22:56

Et fas una fotografia amb la polaroid. De fons, un tren i la teva mà que diu adéu i la teva cara borrosa que desdibuixa un somriure. Li mostres i et diu: això sembla. El què sembla? demanes. El teu somriure despinzellat.

De rellotges aturats, d'impossibles sentiments

octubrina | 31 Juliol, 2008 22:55

Arribarà un moment en què ja no podrem comptar els anys, ni contar les vegades que haurem deixat passar aquest temps de la puresa. Al contrari, haurem de fer compte enrere de les estrelles fugaces que hauran desaparegut de l'escena mentre planejàvem la propera trobada a la platja, amb bon vi, sense grans expectatives de finals ni data de caducitat. I les inversions ferroviàries sempre arriben tard, hi ha massa vies per decidir i els camins antics estan massa plens de (mala) herba. La que mai mor, la renascuda com a enredadera, la que pinxa les rodes de les bicicletes, els novios que s'aferren a l'esquena, les margalides que sempre que diuen que no, que ho provis amb l'altra, però a tu et fa tanta pena desfullar els pètals immaculats, que la deixes allà devora una rosella salvatge. I després penses que t'haguessis hagut d'arriscar perquè tanmateix, ara allà uns homenots de ferro hi estan removent terra perquè el tren hi passi. I tu ja no hi ets a temps.

gavines II

octubrina | 31 Juliol, 2008 11:52

fa calor i que tal si encetam una sindri. i aixo es lo que he fet, he encetat un mini taper de melon mix del temples bar i he begut un capuccino i he menjat galletes digestives amb molta xocolata. les gavines van avisar-me ahir que avui la ciutat es despertaria emboirada. he enyorat els carruatges que em portessins a l'aturada de bus. he enyorat aquella olor d'humitat i pedra banyada vora el riu. he enyorat l'olor de peix del borough market. he enyorat no ser jo. i com que m'encanten els contrastos, he juxtaposat la veu de l'albert puig a la de les meves companyes angleses. i de fons antonia font. i de fons, milers d'accents perduts arremolinats devora el ventilador. i de fons, els centenars de red bricks. i de fons, l'enyor de no ser jo.

gavines

octubrina | 23 Juliol, 2008 11:34

Si no fos perquè la gent va vestida de ratlles i camises blanques i esportives. Si no fos perquè fins i tot els niguls duen corbata. Si no fos perquè els busos juguen a serra mamerra amb els altres busos I t'obliguen a tapar els ulls de la impressió a l'estómac. SI no fos perquè el cafè surt d'una maquina i no d'una plantació. Si no fos per tots aquests malabarismes mentals, avui em sentiria ulises i tornaria boig amb tant de cant de gavines desesperades. Són els nous pseudo-galls de les ciutats i em desperten al matí, allà ben al nord. I no tenen por de l'asfalt ni de l'alquitrà, ni de les alarmes nokia ni de les veus franceses que diuen wake up, wake up. I de vegades tenen somriure malèvols, per sota del nas, que t'amenacen. Giggle. I les imagines alçant les ales i dient-te, ja t'ho vaig dir, ja t'ho vaig dir jo, que és la seva melodia favorita. I la de tants. How bizarre.

superpoders

octubrina | 09 Juliol, 2008 15:27

Plou. I plou. I plou. I no s'atura. I la gent va amb aquells paraigües immensos i jo que no en tenc, me'n deixen un just per anar a correus i a dinar i pus. I em penso que sóc gegant, perquè el paraigües és gran i jo sóc gran. I quan ve un d'aquells hòmens de negre coberts per un antipluja grossot, sembla que sóc d'una espècie superior, i em transformo en una persona altissima, amb un paraigües també gegant i l'aixeco perquè tots els metres vuitanta de la City passin per sota del meu enorme paraigua. I miro el terra i les rajoles són tan lluny que gairebé no veig els bassiots. I quan torno a estar ampla, les cames i els braços se'm pleguen com a l'inspector gadget i hi torno a veure des dels cent cinquanta-cinc i veig que no sóc girafa, sinó un cangur de rajola a rajola, com el cusset d'en jack nicholson, evitant els petits rierols que de sobte s'han fet visibles als meus ulls. I després veig la falda que s'ha enverdit a l'estil militar. I s'ha omplert de taques de pluja horitzontal. I com que he perdut els super poders de créixer i arribar amb quatre passes a l'oficina, decideixo aplicar-me una loció de Cadbury Double Choc i una tassa de cafè amb molta d'aigua. Sobretot aigua, que no en falti.

somnis ruminats

octubrina | 07 Juliol, 2008 00:55

Obro els ulls i respiro. Sense adonar-me he recorregut cent mil metres de malsons i se m'ha quedat l'aire entrebancat entre els dejavús i les espirals que fan les algues quan es tornen diabòliques. Tenc el cor dins una xarxa i la sang es beu tot el verí que han deixat els peixos morts en els hams. El sofà no és tan còmode sense el color del sexe. Les x m'asfixien ara. No sé traduir tots els dimonis que em reboten per les venes, només sé què si pogués, insultaria en alemany i menjaria sushi i guardaria l'arròs que em sobrés dins una dog-bag. He de dormir a les totes, amb la taquicàrdia a la butxaca i les paraules mossegades fent la ruminació dins l'estómac. Podrint-se dins el poc aire que em queda per respirar. I sí, cada dia descobreixo més que m'encantaria conèixer a qui va inventar el "per què?".

tanmateix

octubrina | 03 Juliol, 2008 23:12

Tanmateix tenc una barrera psicològica que m'impedeix anar a dormir abans de les dotze. Han de passar almenys dotze minuts i trenta segons per començar a pensar que he de tancar totes les finestres, les persianes, arreplegar els llençols estesos al menjador perquè ha fet una tempesta d'estiu que me'ls volia banyar, però no, i anar juntant una mica les pipelles. Així a poc a poc, com si voler enganyar la son i l'esquena perquè no noti que el llit és ple de bonys. Ha sortit bonyerrut i fa mal de jeure, que no dormir, perquè al final un s'acostuma a tot, fins i tot a buscar arroves on les ç trencades i apòstrofs on els accents tancats. I tanmateix, ja li pots pegar cocetes al davantal, que no hi ha ningú que et barregi i te pegui baculades, perquè estàs ben totsol en aquest món. I tanmateix, és bonica la totsolesa. I tanmateix és una paraula que m'agrada tant que no em fa por escriure-la una i altra vegada des del color vermell que em persegueix, des dels sofàs als maons, a les lletres i les idees. Si pogués, dibuixaria totes les claus de sol en vermell en lloc de groc. I deixaria que els meus dits desfessin tota la llana sintètica del matalàs i omplís de colorins i abraçades la filferrada que m'enrampa cada nit abans d'anar a dormir. Si pogués, faria una massa de pa i niguls per treure-li el color tristoi a n'aquest cel tan insuficient. Si pogués, ensenyaria a tot un país a fer un cafè amb llet sense un litre d'aigua de tetera. Si pogués, podria fer arts marcials i ser fan de la ciència ficció. Tanmateix, però, sempre resolem els problemes dient tanmateix. O escrivint el silenci. O degotant alcohol per tots-els-mots-no-dits. O sent una miqueta més feliç ara que ja són les dotze i vint-i-cinc (i trenta segons).

Heartbeat – Heartbit

octubrina | 02 Juliol, 2008 10:07

El cor batega a 500.000 Mhz per segon, hi veig en frames de colorins, el ventilador dóna voltes com una medusa coixa, però ell es creu que es un gira-sol. Sol?, demana l'addicte als forecasts de la BBC. El gris es l'únic color que pot emfatitzar tots els vermells de l'edifici del davant, de les lletres de la cafeteria templària on també utilitzen el vermell per fer cappuccinos a bonpreu. Aquí no n'hi ha de consums, ni bonpreus, ni caprabos ni de syps. Aqui la gent devora amanides del sainsbury's i cous-cous del tesco. Els tremolors em donen pistes pel cos, ara els ulls, ara el coll, ara les cuixes, però sobretot, les mans. Desertes de sang, envaïdes per calfreds elèctrics. Cadascun dels dits són com a fils de coure de color blau i vermell. Quins aniran junts? Quins s'han de desconnectar? Sempre n'hi ha que sobren, però mai són del color que necessito veure-hi per somniar.

records del dia a dia

octubrina | 01 Juliol, 2008 12:21

Tard una hora i vint minuts per menjar dos bocins de poma. He d'obrir cinc portes per arribar al the ladies. Ric quan sent que "es curset d'astronauta m'ha encantat". I respir èter gasificat per teletransportar-me a un concert d'Antònia Font ara mateix. Cada dematí prenc una dosi de vitamina que m'arranqui del llit. La pell se m'esquinça quan m'imagino certes paraules, certs ulls, certs sospirs. Vull ser submarinista i aprendre a respirar per un tub per davall la mar. Abans de dormir sempre tenc idees que després no me'n record. Nomes sé que ahir pensava que ja ha passat l'hivern i encara no he cosit els botons de l'abric lila. La gent s'aturava als pas de zebres per donar-me els botons que em queien. Jo els sentia cridar, que no, que no, que no volem estar fermats. Volem perdre'ns, ser lliures per aquest empedrat irregular, i agafar tendinitis i trepitjar altres botons petits. Però sempre tornaven a les meves mans. Ara estan tots arreplegats en una de les butxaques. A l'estiu mallorquí. On tot es possible, menys viure sense tu.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS