Octubrina

Sense massa pretensions, deixo que el dit gros dels meus peus irregulars acabi de trencar el bocí de calcetí de retxes i ensumi, per fi, la llibertat de la contaminació sensorial que envolta l'habitació del sofà vermell. De fet, n'hi han dos. De vegades, em cauen els detalls entre els forats de l'escurridor mentre penso en la meva vida en 365 graus. No hi hagut un excés de cerimònies puntuals, un parell o tres, i alguna fruita caiguda de l'arbre ben madura. Una cerveseta fresca per fer de transició entre la neu i el foc. I voilà. Ja hi som. Sí, sóc addicte al formatge. I als números imparells. I a les cançons que em regalen. I a les amistats. Al silenci, sobretot. Però em costa tancar la boca, no ha estat dissenyada per a la ressignació ni la serietat. Potser perquè les dents no hi caben. És l'automatic imperfection. I vull que duri per a sempre. Perquè, avui, els desitjos no poden ser condicionals.