Octubrina

Aquí ja no val xerrar de neu ni de pluja suau ni de llavors de petjades que deixen la ciutat inundada d'humitats. Ja no val parlar de tendresa, ni sospirs endiumenjats. Parlem dels dilluns. Parlem de conduccions obsessives cap a l'oracle de l'incertesa. Parlem de redobles de tambors i de fum, de fosca, d'espelmes i d'aquella petita agressivitat que em torna boja quan veig que et menges els llavis. D'això vull que em parlis. Deixa'm tornar als vuitanta amb aquest gut feeling de dilluns.

 

Seré mestressa dels àtoms per uns dies, mouré els electrons i faré que hi hagi petites explosions de paraules en tot el cel. Escriuré: embat, moixionies, myself, tu, temptacions, senzillesa, ocean. Pensaré: no hi ha res impossible perquè sóc a l'extrem del món i tu tens els peus al meu cap. Pensaré que he vingut a l'origen del gel, per desglaçar tota aquesta neu que em recobreix les venes. Pensaré que ja puc tancar els ulls sense que es facin crosteres de tot el que miro. I miraré, miraré com la bèstia torna blanca, com els dits deixen els àtoms ser indivisibles. Faré de bruixa més vegades i endivinaré de quin color serà la meva pròxima goma per fer-me la cua. Perquè hauré aconseguit deixar-me els cabells llargs i deixar de xerrar de la totsolesa. Cauré en el pou del magnetisme i jugaré a emmetzinar tots els dolors fins que quedin moribunds.