Administrar

heartless witch

octubrina | 28 Març, 2008 16:41

Saps que la intuïció no et fallarà, un altre cop. Li has encertat el melic del seu dolor. I t'ha fet mal a tu. Voldries burxar la pròpia anima, fer el crit del néixer i començar a córrer. Et voldries amagar entre les esparregueres, que neixen bordes entre el fonoll des Molí, per fugir dels teus propis ulls escarrinxats. Voldries cremar-los al sol amb els raigs uva mes verinosos. Voldries vendre'ls a les bruixes telefòniques, als mercaders del futur, als esclaus de les constel·lacions. No tens ganes de jugar més al monopoly, ja saps qui guanyarà unes claus eternes per entrar cada dia a ca seva. Saps de quin color se li tornaran els ulls quan hagi abusat del vodka. Però algú es girarà i et dirà: què mires? I tu diràs: el que no tenc. I quan va sortir es sol, després de quatre dies, pensaves i fumaves darrera una revista...

energies renovables

octubrina | 26 Març, 2008 23:30

L’afilador és un home vell, de barba desfeta i cabells desvirtuats. Les orelles li han crescut amb els anys. I els dits s’han fet gruixats i aspres. Conserva, però, les eines intactes, brillants, a punts d’afilar qualsevol intuïció rovellada. Ella el para. Li demana quant en vol per una mica de ferralla dels seus pensaments. Ell arrufa les celles pensant com una joveneta com ella li pot anar negociant el preu del seu tresor.

Li ho rebaixa uns quants cèntims. Potser perquè és l’única persona a qui no fa por. Ell li agafa les mans i les ensuma. Li pentina les celles amb una pinta de plata i li diu que a la propera clucada d’ulls, sentirà la màgia de la imaginació una altra vegada.

Tres, dos, un. Cluca els ull. En una fracció de segon veu la pòcima, la granera per ballar el petit vals i un rellotge que avança dos minuts i en retrocedeix tres. La malversació del temps. Decideix anar a la borsa i comprar totes les accions de futur. Després les intercanviarà per innocència. Per somriures regalats. Per intensitat. Per bombetes de baix consum que li facin sentir una passió arrelada, amb gravetat per enterrossar-la sense permís. Només intercanvis d’energies renovables. Tornar a la naturalesa dels sentiments eòlics. Vols ser huracanada per mirades entre la gent, assolejar les seves sorpreses i quedar-se sense aire, amb els pulmons ben alçats. Infinitament aèria.


Gut feeling

octubrina | 24 Març, 2008 20:07

Aquí ja no val xerrar de neu ni de pluja suau ni de llavors de petjades que deixen la ciutat inundada d'humitats. Ja no val parlar de tendresa, ni sospirs endiumenjats. Parlem dels dilluns. Parlem de conduccions obsessives cap a l'oracle de l'incertesa. Parlem de redobles de tambors i de fum, de fosca, d'espelmes i d'aquella petita agressivitat que em torna boja quan veig que et menges els llavis. D'això vull que em parlis. Deixa'm tornar als vuitanta amb aquest gut feeling de dilluns.

 

bruixa àrtica

octubrina | 24 Març, 2008 00:10

Seré mestressa dels àtoms per uns dies, mouré els electrons i faré que hi hagi petites explosions de paraules en tot el cel. Escriuré: embat, moixionies, myself, tu, temptacions, senzillesa, ocean. Pensaré: no hi ha res impossible perquè sóc a l'extrem del món i tu tens els peus al meu cap. Pensaré que he vingut a l'origen del gel, per desglaçar tota aquesta neu que em recobreix les venes. Pensaré que ja puc tancar els ulls sense que es facin crosteres de tot el que miro. I miraré, miraré com la bèstia torna blanca, com els dits deixen els àtoms ser indivisibles. Faré de bruixa més vegades i endivinaré de quin color serà la meva pròxima goma per fer-me la cua. Perquè hauré aconseguit deixar-me els cabells llargs i deixar de xerrar de la totsolesa. Cauré en el pou del magnetisme i jugaré a emmetzinar tots els dolors fins que quedin moribunds.

la sal, la primavera i els graus

octubrina | 19 Març, 2008 23:23

Les dues, precisament les dues cançons més jeroglífiques que he escoltat mai, són les que em remouen tota la sal dels ulls. La boira londinenca seria saladina. El fum del tabac quedaria momificat per sempre més, com les estàtues de Covent Garden que em fan pensar que tu i jo, al fons, sempre hem tengut un llenguatge de mímica. Just pel tacte del plàstic. Just pels ulls enquadrats. Just pels sons encarxofats en un micròfon. Som mims tridimensionals, que de vegades es veuen i es beuen cerveses. Mims d'ànimes desèrtiques. Sempre volent caure en un pou amb paracaigudes. I no, no puc escoltar el mind the gap més vegades. Vull caure definitivament en el pou de l'ego i navegar per l'eclectisme de les veus tòniques. Vull fer nusos i desfilagarsar-los abans que la mar se'ls mengi. Vull curar ferides amb sal i deixar un rastre de mi només acariciant el no-res amb els dits. Vull dibuixar papallones a l'aire. Vull ser eternament petita i laberíntica. El mar, l'alfabreguera, les campanyes, l'enyor i el paperí. Una festa de trompetes. Vull moltes trompetes quan entre per lo pont. Vull tremolar i saber que la primavera ja és aquí. Que sóc aquí, a un grau. A un grau dels teus llavis.

energia

octubrina | 18 Març, 2008 23:37

Sent que he d’explotar en un gris elèctric. Elèctric llampant. Espurnes de gris, de pluja metàl·lica. Tenc els mots desafilats, anèmics. Els alimento amb corrent alterada. Els endolls tenen poca força i els blaus i els vermells tornen en un inevitable gris, que perd energia. Necessito connexió, necessito fúria de coure, xarxa d’unions. Mentre, vaig aprenent a mesurar la graduació dels meus sentiments. De dia els faig relatius absoluts, de nit els graduo a 5,2º. I em faig addicte de les petites explosions. Després, però, tot esdevé tan neutre i pla que necessito trobar els defectes més durs. Sense anestèsia. A cor obert.

torre de vori

octubrina | 03 Març, 2008 22:33

Costa poc ser invisible. Per un mòdic preu de 15 euros (amb iva i sense propina), hom pot entrar, agafar unes tapes, assaborir una mescladissa de sabors insípids amb un toc d'oliva -i no pel verd, que els colors els té perduts- i sortir tranquil·lament per la porta sense rebre ni la més mínima gesticulació. I és que el llenguatge està arribant a uns límits sorprenents de precarietat i perversió. No xerram, murmuram, com els discursos del cardenals que trien quin blau és el que governarà els colors de les sotanes del país. I xerrant de colors, el transparent, que ara esdevé un gris metàl·lic. Metàl·lic com els diners, el color dels bitllets de 10.000 pessetes. Com devien pesar els duros per mestre Miquel, que no s'aclaria de comptar en pessetes. El llenguatge s'ha convertit en un microbi de les neurones, una torre de vori on s'hi arriba per casualitat i maldestresa. I sí, el ticket d'entrada només val 15 euros (més iva i sense propina).
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS