Octubrina

El temps se m'escola entre les mans,
se m'esborren les hores, les pipelles,
les paraules corren frenètiques,
just just embastades per aguantar el sotrac,
l'embestida de l'agulla de capoll.
Cohibir mai no ha estat feina dels pensaments,
desempalleguen, despullen la incomoditat
de la fredor de la desconeixença.
La cremor dels segons, la impaciència puntual,
l'estricte òbit del temps, enterrat amb les cendres
del que ha quedat per fer.
El temps ens calla les impulsions i ens distreu
amb el recompte dels batecs de les hores,
sempre tan políticament correctes.
Sí, el temps és una arma abstracte,
un moviment de la indústria rellotgera,
que manipula el ritme i l'entonació de la vida.
Convoquem-ne un referèndum,
i proclamem-ne la independència!

Allibera'm de la teva esclavitud
i deixa'm avançar sola a l'esvoranc.

Posar massilla als buits d'enteniment, als forats de la ignorància, a la puresa del blanc tacada per maons de unilateralitat. Cert és que el temps també fa que caigui paperí d'emblanquinat, que les hores despintin la màgia i es neutralitzin tots els colors. És cert. És ver. No hi, però, motiu per no encegar-se, enaltir la sang, reivindicar el monòleg de les venes i cridar, escridassar els mots irònics. Començaria una guerra silenciosa -prudent, si es pot dir així a una guerra freda- amb les ungles afilades, enfilades a les altures de la protecció, amb el cabestrell de la consciència i la maduresa. Abstracció, distracció de l'essència de la ràbia, al cap i a la fi. Sempre amb l'escut de claus i broques del 6 per protegir-se de l'amenaça de calabruix d'incoherències. I massilla. Massilla per tapar les ferides, per cicatritzar la matèria bruta arrancada de l'ànima.