Octubrina

Simbiosi, complicitat, un exercici constant de respiració musical. Compàs, ritme, mirades afinades, sons demolidors per a les ànimes sensibles. Un duet com el format pels fundadors d'Almastrings no pot passar desapercebut per a cap oïda. Tenen la força de la joventut i l'experiència de la maduresa. Un equilibri de funambulista entre les cordes. Una xarxa de solidesa ben teixida. La seva trajectòria els ha portat lluny (Alemanya, Bielorússia, Polònia, Israel...) i ens ha portat lluny, aquesta nit. Un entorn deliciós, amb una sonoritat gairebé verge -sinó mística-, una capella retrobada entre murs de ciment: Sa Capella. Un repertori electritzant: un inici clandestí, que es destapa i trepa per les cordes fins al clímax i desemboca a la fúria de les cordes, els arcs, els dits. El final a ritme de tango. Un ritme que recorda una petjada al cor, un calfred a les cames. Botons de notes contundents, sentides.

La peça definitiva del trenca-closques musical per als amants de la bona música. La propera cita amb Almastrings al complet és dia 15 de març, a Santa Maria la Major (Inca).

El temps se m'escola entre les mans,
se m'esborren les hores, les pipelles,
les paraules corren frenètiques,
just just embastades per aguantar el sotrac,
l'embestida de l'agulla de capoll.
Cohibir mai no ha estat feina dels pensaments,
desempalleguen, despullen la incomoditat
de la fredor de la desconeixença.
La cremor dels segons, la impaciència puntual,
l'estricte òbit del temps, enterrat amb les cendres
del que ha quedat per fer.
El temps ens calla les impulsions i ens distreu
amb el recompte dels batecs de les hores,
sempre tan políticament correctes.
Sí, el temps és una arma abstracte,
un moviment de la indústria rellotgera,
que manipula el ritme i l'entonació de la vida.
Convoquem-ne un referèndum,
i proclamem-ne la independència!

Allibera'm de la teva esclavitud
i deixa'm avançar sola a l'esvoranc.

Posar massilla als buits d'enteniment, als forats de la ignorància, a la puresa del blanc tacada per maons de unilateralitat. Cert és que el temps també fa que caigui paperí d'emblanquinat, que les hores despintin la màgia i es neutralitzin tots els colors. És cert. És ver. No hi, però, motiu per no encegar-se, enaltir la sang, reivindicar el monòleg de les venes i cridar, escridassar els mots irònics. Començaria una guerra silenciosa -prudent, si es pot dir així a una guerra freda- amb les ungles afilades, enfilades a les altures de la protecció, amb el cabestrell de la consciència i la maduresa. Abstracció, distracció de l'essència de la ràbia, al cap i a la fi. Sempre amb l'escut de claus i broques del 6 per protegir-se de l'amenaça de calabruix d'incoherències. I massilla. Massilla per tapar les ferides, per cicatritzar la matèria bruta arrancada de l'ànima.

Sent la roada als ulls. De matinada, la va sorprendre mentre dormia, el temps. La boira que fa camins en contra direcció, la pluja que cau a pes mort, el temps que batega taquicàrdic. Els fenòmens atmosfèrics estan patint un trastorn de la personalitat i, mentre, ella es cosifica i es verbalitza en colors: negrejo, envermellesc, però, enverdim muts. Els colors lluiten ferotgement contra els pantones. Pantomima! La ciutat esclavitza el fracàs als xamfrans amb claus rovellats. El dolor es vesteix de ferida anacrònica i incoherent. Busca juxtaposicions en el passat, s'ensordeix en els mots i en els sons de les passes blanques.