Octubrina

Els sospirs surten singlotats, però ningú no ho veu. Recollir tota una xarxa de fil arremolinat no és fàcil. Ser Penèlope en els dies d’avui no és un ofici sexy, que en diuen ara. Mentre, m’enfronto a la tasca de trobar les arrels dels fils que he anat estenent per fer enrotllar-los en única bobina. Em trenco els ulls resseguint la teranyina dels meus mots. N’hi han hagut en direcció al camp etern de les margarides, d’altres han deixat un camí de pipelles mentre intentava cosir l’impossible. Hi ha hagut fils transoceànics; que es sexuaven amb els peixos. Fils etílics que avançaven amb l’atzucac. Fils de cera, que es cremaven amb el vol a les altures. Fils de ferro que ofegaven la supervivència de les pors. Fils umbilicals sempre a punt de néixer. Fils de seda que van arrapant rostres de somnis en blanc. Fils d’aram, que va i vénen amb els serra-mamerra. Fils que es perden pels lligams del plaer, enfilen cos amunt i parlen amb llengües salades. No ho sabeu prou com desespero per saber si el fil que em tiba la pell és de color blanc o negre, si tenc el cos teixit d’ombres o de clarors, de descongestionar el trànsit de contradiccions que m’enterrossa a dubtes. No, no ho sabeu prou quantes punxades despistades han incorregut en els dits. El dejavú d’haver pensat en aquests mots de la collita: un edifici en perspectiva, l’estenedor de la galeria d’alumini, les vidrieres de regruix quadrat, mirar a l’horitzó del pati abandonat per tots els que encara viuen, netejar pots de nutella devorats pels dits. Sempre els dits, les imatges obsessives que s’empalleguen als dits com pitjallides a l’ànima. L’enyor refilat. No, no ho sabeu prou com costa recollir la filada dels estenedors de la ciutat.