Octubrina

Avui he descobert que les pipelles tenen pols i que bombegen aire i mirades. He descobert que hi ha persones de colors. Tu ets immensament lila i, de vegades et gires cap a morat i d'altres cap a un blau que pot arribar a ser verdet. Ell és marró, encara que es faci passar per verd. I el marró és bonic perquè és sòlid, consistent; implica durabilitat. Jo era taronja, ben taronja, però de cada cop m'estic envermellint més, m'enfosqueixo cap al negre. La foscor m'asserena. M'estabilitza. També he descobert que els dits saben acariciar la fredor. I també, que pujar quan tothom baixa, vol dir coratge i un gran sentit de l'humor. He somniat amb coques que s'empetitien i perdien la xocolata pel camí i recipients massa alts pels meus braços. M'he aprimat amb els sospirs. I he begut directament de l'ampolla del passat, i el regust amb què he nascut el nou dia no ha estat decadent, sinó al contrari, amb la falç de la supervivència ben alta per arrabassar les pors. Veig un bosc de boira i fum i m'entra filosofera: no sabem mai que som capaços de fer fins que no ho fem. I em declar diàfanament vermella. I estim tant que arrancaria totes les llàgrimes soterrades i emprendria el vol amb abraçades. Encara que tengui una força petita, unes mans menudes i uns peus diminuts. Encara que em diguin que no, que encara he de créixer més per aprendre volar. Mentidetes.