Octubrina

La veu que xiuxiueja a cau d’orella és un crit de ciutat, una exaltació de l’afonia i la totsolesa, l’aïllament del món. Els sentits ocupats mantenen el sext sentit en una decadència mundana, en punts de sutura secs i a punt d’esfilagarsar-se. La ciutat olora a mostassa i a insomni. Somnis arsènics, injecció intravenosa d’absència i mots arraulits per tots els redols. El frenesí em rellisca mentre dormo i no somnio. Ensenya’m a somniar de nou, que se m’oblida com estimar-te.