Administrar

síl·labes gintòniques

octubrina | 16 Desembre, 2007 22:00

Síl·laba a síl·laba, esdevenc àtona per complet. Perdo l'accent en cada intent de vocalitzar-te, però el fil dels tassons estan perduts a l'oceà. Llavors començo una lluita estranya a base de crits per tal de recuperar el fil que navega entre plàncton i posidònia. Crido als peixos que s'apartin i ells m'omplen els ulls de bombolles, però no sé si estic plorant o només faig de dona-peix que respira pels ulls. La veu es fa marina, la meitat de les cordes vocals es fan corall i, de tant de dir que no m'importes, el nas se'm fa de peix espasa. Ara ja tenc amb què combatre totes les fosques d'aquest oceà tan infinit que ens separa. Voldria que s'il·luminàs dins la negror, com aquests moixos que ara es dediquen a alterar per tal de desxifrar-li els ossos a la nit. Bestieses com els punts de sutura que cada nit cuso als meus somnis. Se'm trenquen just néixer. I quan desperto només puc refer una part del trenca-closques. I mai, mai de la vida, en aquests somnis, aconseguesc trobar el fil que m'impedeix ser plenament tònica. Potser perquè tu no pots entendre que vull ser un peix vermell, que se m'omple la boca d'aigua quan faig la xerrameca de torn sobre els canvis que mai m'arriben. Si no poso punts i apart és perquè no vull que desenterris les idees que t'hi deix entre línies. Només vull que t'impregnis el paladar d'aquest enyor absurd que em carrega aquest diumenge. Enyor sense destil·lar. Enyor químic, reactiu, volcànic. Enyor en vermell, en nous i castanyes, fins i tot en la por exòtica que em provocava ensumar-te després de fer un amor inacabat. La son ens mata, ja ho saps. I la graduació de les nostres besades ens fa perdre la força de la veu. I t'enyor, amb els peus freds i amb fred de peus. Desactivo l'aleatorietat dels meus sentiments i declar que les meves intencions estan enfaridades d'incoherència: ara, amb tota la certesa, em permet la llicència de deixar-me perdre. De no guanyar. La nit picarà la porta amb els punys d'acer, penetrarà l'intrepidesa de les pors i farà pols tots els panys. I mentre unes cicatrius es faran òbvies, d'altres cremaran amb la sal. Ferma'm d'una vegada aquesta nit o deixa'm que trobi el fil umbilical que uneix sexes transoceànics. Digue'm que la fredor mortal d'aquest final d'any no ens gelarà les veus per sempre. Digue'm que ja has tret les teranyines del sostre i que em pintaràs les parets de vermell a la primavera.

regals solidaris

octubrina | 16 Desembre, 2007 10:39

En Martí, d'un costat, i na Frannia de l'altre, m'ha fet arribar això:

Costa fer veure que només estàs de passada en aquest món quan algú altre t'aferra els peus enterra i et parla dels detalls, dels ulls que llegeixen mentre jo els tanco i del silenci que es respira i es deixa respirar. Fa temps que n'Octubrina està mig transparent, vol partir però és covard i sempre torna. Per això, un petit reconeixement a tots els que em fan tornar per aquestes terres de ningú.

Bitxo
Litus
EXIsT
Emily
Tomeu
Guillem

I també dues persones sempre especials, sempre aèries: n'ulyse i n'ikaros. Una besada.

mostassa

octubrina | 04 Desembre, 2007 09:48

La veu que xiuxiueja a cau d’orella és un crit de ciutat, una exaltació de l’afonia i la totsolesa, l’aïllament del món. Els sentits ocupats mantenen el sext sentit en una decadència mundana, en punts de sutura secs i a punt d’esfilagarsar-se. La ciutat olora a mostassa i a insomni. Somnis arsènics, injecció intravenosa d’absència i mots arraulits per tots els redols. El frenesí em rellisca mentre dormo i no somnio. Ensenya’m a somniar de nou, que se m’oblida com estimar-te.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS