Administrar

l'anarquia de les hores

octubrina | 28 Octubre, 2007 19:01

L'anarquia d'hores embruixa les intuïcions latents. Neixen de les llavors de la nit, rere l'ombra d'un batec. Batega que batega. Despert sense mal de cap, amb la dolçor emboirant els pensaments. No distingesc les paraules dels sons. Tanmateix aquest batec és indestructible, indefugible. Viuria tota la vida perseguint-lo, protegint-ne la flama, que deixa de cremar amb les hores. Que les hores desembruixen. Que les hores descambuixen. Perquè ja n'hem estafada una: l'hora d'entretemps; prima i poc permeable.

impuls

octubrina | 20 Octubre, 2007 00:15

Coses que intentes i que sempre t’acabes refent. Per exemple dius: l’últim cop que menjo tres cullerades de cola-cao abans de preparar el tassó de llet. Mentidera. No et pots resistir als terrossos naturals de la xocolata. I ho tornes a fer tan tranquil•lament. Segueixes tenint la ferma voluntat que no ho tornaràs a fer la propera vegada. I et creix lo nas. Llarg i punxegut. Llavors se t’estronca la sang, se’t congela en un instant nítid on no hi ha moviment. No està ni coagulada ni líquida. Està saturada en un punt eteri i inexistent; divagant. Com que no existeix el temps, no saps a quina velocitat per segon batega el teu cor. Coneixes el número, coneixes la causa, coneixes la dissort; però ja has oblidat l’instant en què vas començar a morir. Només ets capaç de reaccionar davant els estímuls sensorials. Baveges de pensar en la tassa de xocolata fosa, el coulant del japonès, el tassó de llet de fa una estona. És físic! Et vas equivocar estrepitosament de persona, diu la veu. Com em puc equivocar de ser mi mateixa?, li deman. Et mous pel desafiament. Abans pensaves que era un simple joc d’atreviment, veritat o besada. Ara ja no. I no desafies als altres, sinó que estàs afilant el ganivet constantment cap a tu. És l’addicció a la massacre de l’impuls. Al final, després d’uns quants cap de fiblons demolidors, arribes a la mateixa conclusió de sempre, com deia la teva professora de filosofia: ni chicha ni limoná.

Soles de fusta

octubrina | 14 Octubre, 2007 01:55

Soles de fusta. Petjades d'aram. Peus de porcellana. Trepitges la vida sense mesurar les passes amb onzes valioses que desequilibren qualsevol balança. Penses: t'enyor el pes en or de cada somriure; i encara no camines, encara no t'has calçat. Passeges les ombres de les sabates per clarobscurs esmicolats de la ciutat. Penses: necessit seguir el ritme del teu ball, respirar el cuïr dels teus silencis; conèixer el trenc d'on brolla la sang, però ningú no t'ha ensenyat com es desfà el doble nus. I penses.

footsoles

octubrina | 02 Octubre, 2007 21:26

Sylvia Plath a dues veus

Apamar les llambordes amb les plantes dels peus;
- this nakedness shadows our safety -,
ballarines de l'asfalt i del ciment tacat de goma.
Mosseguen la duresa grisa, els caires desafilats,
desinflats per l'edat de les petjades.

Paren.They stand round blankly as walls.
La fredor arrela la carn a les ungles;
s'apodera dels ponts i enrampa els turmells;
estria la pell; contrau els dits, s'arregussen
com la llana en aigua calenta;
com l'enyor mentre dorms.

I malgrat tot,
love set you going like a fat gold watch.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS