Octubrina

Estimada Octubrina,

He acabat el quadernet de ratlles que em vares regalar l’últim cop que ens vàrem trobar, per allà enmig del no-res. D’ençà, he escrit i tatxat tots els fulls i pàgines, cada línia de color blau i per l’altra banda del marge vermell també. Em vaig proposar aïllar la x i unes quantes consonants més. Volia arribar a un resultat finit. Vaig desfer arrels quadrades, vaig ennuegar algun sinus i cosinus tremendament irreverents, sense voler vaig esborrar un zero de l’esquerra i vaig veure que seguia dormint set hores cada dia, vaig pintar de colors l’interior de tots els quatres, sis, vuit, nou i zeros, però res. La matemàtica no està feta per mi. Es veu que tenc mètodes massa lingüístics i les equacions necessiten quelcom més que un llapis sense punta.

Ja em coneixes, però, i saps que trec punta tantes vegades com facin falta. L’únic que em fa mandra és baixar el serrim al cub d’escombreries. Què en farien, els homes del sac groc fosforescent amb tanta fusta retallada? Però bé, amb aquesta reflexió podria escriure una altra plagueta i no és el cas.

Com et deia, el meu intent d’aïllacionisme no em provocava més que una situació de somnis restrets. O de restrenyiment de somnis. Ni una cosa ni l’altra, podia fer. El rellotge s’havia ancorat i no hi havia braços que desenroquessin la situació. (Ara no em veus, estimada, però t’estic fent una clucada d’ulls perquè ja sé que tu m’entens).

Idò, fet i no fet, sense quadern vaig haver de fer braços i començar a carregar mots i pensaments dins la senalla d’anar al mercat els dijous: ara una veu automàtica de metro refredada; ara l’abandonament d’un pis de lloguer sense finestres que ha heretat la veïna que em deixava sempre el berbiquí per penjar els glaçons de la temporada; ara el ciment, perquè no és més que ciment urbà, que se’m clavaven als meus dits rurals; ara la pols dels quicos dels diumenges mediterranis que se’m va impregnar al cor; ara l’herba dolça que surt de les butxaques dels que sí porten cartera, dels que sí saben mirar-se al mirall i regalar centímetres quadrats a dues paraules el metre i treure el virus a la por; ara de presències absolutes de pentinats francesos que no xerren francès, però tenen la gràcia de no deixar-te perdre mai en idiomes enganyívols. Ara de tu, criatura mitològica.

Em perdonaràs, benaurada amiga, que abusi dels signes de puntuació i de l’extremitat elàstica de les meves frases. Però la senalla era feixuga i havia de fer l’estesa amb tota la cura possible, ja que no vaig arribar a trobar les pinces que em regalava en Tomeu Alzina (estimat T.A: quin hibridisme les teves nits). Si fos planta, de ben segur que seria una buguenvíl•lia i, si fos de la mar, una xarxa. De meduses no en vull ni veure.

La qüestió és que enmig d’una trunyella varen quedar engrunades les les lliçons ancestrals dels proverbis que diuen que tothom és necessari i ningú imprescindible. En aquell moment vaig pensar clarament que podia prescindir de mi mateixa. Però és clar, t’estaria escrivint a tu, estimada transparència? Ja saps la resposta. No era necessari prescindir de ningú, però tampoc cometre crims de guerra contra els mots, ni amputar cap pensament, sinó, simplement, fer un concili. De tu a jo, si vols. De mi a la humanitat i de les muntanyes a les ones que ensumen els esculls totes avergonyides, en lloc de llepar-les i erosionar-les amb escuma.

Així que ara ja saps la història de la meva absència. No vull fer promeses ni quedar en deute amb tu. Simplement, et visitaré quan em plagui, amb senalla o gambaner amb mà. Ara vaig a emprendre el vol i a alliberar-me per uns dies de tot el estigui escrit. Ompliré els ulls de tinta i en tornar que vessin com desitgin.

Amb estima i afecte,

Marta