Octubrina

Els ulls li ploren, rojos i desfets. Es mira al mirall i s'hi veu un desert. Un immens oceà de sorra i sal, de pols estelar que neix dels pètals de les ones i sortegen els dits que desfullen margarides inútilment, perquè tenen les arrels de cendra. I cauen com els records, esgotats per la tensió de l'estirada. Si. No. Et recordo. M'oblides.

Voldria perdre'm en un camp de margarides, amb pedres a les butxaques i el meu jersei blanc amb l'abecedari de colors. I mirar com neixen les roselles d'amagat. I cuidar-les i mirar els caragols ressecs sota les pedres i pensar en tortugues que també saben nedar.