Octubrina

Ara el calor s’ha tornat en una fredor roja a les mans. Sempre les mans. Obsessivament repetides, dibuixades. Els dits. Cançons que eren presagi : «Aquella imatge obssessiva, com traure-me-la dels dits». Les ungles que rasquen els vidres i no se sent el llamp ni el tro. Només un degoteig de sal, rere els vidres. Recordo una història que vaig escriure quan era joveneta i encara creia que només podia treure el dolor amb les paraules. Era la descripció d’un piròman que es mirava a l’espill amb la claror dels llamps. Li rajava un fil de sang de la boca. O potser això m’ho imagin ara. Hi havia rates també. I ell se sentia bé preparant el seu ritual per cremar tota aquella obsessió. No és idèntic el meu ritual? Cremo l’obsessió amb paraules. Em miro el meu reflex tipogràfic en una pantalla i la claror prové d’una finestra que em barra els crits i el plor. I em raja la pena, un fil d’ànima andrògina.

Enèsim adéu. Acariciar un comiat amb la punta dels dits és com arrancar els pètals del sol, que vaig llegir d’un poeta. Crema per dins. Socarrim. Fa pudor de nigul no vessat i que, si plogués, serien llances metàliques directes als ulls. I tanmateix. Tot queda en un no-res eteri, aeri, un manyoc de paraules intravenoses. Quedo anèmica. Atàvica. Levitant com sempre, a l’ombra. Avui em faig una promesa. No em callaré res. Pus dolor ressec. El retallaré tot, no seguiré cap línia de punts més i el llençaré a l’òrbita de l’oblit.