Administrar

carta

octubrina | 31 Maig, 2007 18:16

Estimada Octubrina,

He acabat el quadernet de ratlles que em vares regalar l’últim cop que ens vàrem trobar, per allà enmig del no-res. D’ençà, he escrit i tatxat tots els fulls i pàgines, cada línia de color blau i per l’altra banda del marge vermell també. Em vaig proposar aïllar la x i unes quantes consonants més. Volia arribar a un resultat finit. Vaig desfer arrels quadrades, vaig ennuegar algun sinus i cosinus tremendament irreverents, sense voler vaig esborrar un zero de l’esquerra i vaig veure que seguia dormint set hores cada dia, vaig pintar de colors l’interior de tots els quatres, sis, vuit, nou i zeros, però res. La matemàtica no està feta per mi. Es veu que tenc mètodes massa lingüístics i les equacions necessiten quelcom més que un llapis sense punta.

Ja em coneixes, però, i saps que trec punta tantes vegades com facin falta. L’únic que em fa mandra és baixar el serrim al cub d’escombreries. Què en farien, els homes del sac groc fosforescent amb tanta fusta retallada? Però bé, amb aquesta reflexió podria escriure una altra plagueta i no és el cas.

Com et deia, el meu intent d’aïllacionisme no em provocava més que una situació de somnis restrets. O de restrenyiment de somnis. Ni una cosa ni l’altra, podia fer. El rellotge s’havia ancorat i no hi havia braços que desenroquessin la situació. (Ara no em veus, estimada, però t’estic fent una clucada d’ulls perquè ja sé que tu m’entens).

Idò, fet i no fet, sense quadern vaig haver de fer braços i començar a carregar mots i pensaments dins la senalla d’anar al mercat els dijous: ara una veu automàtica de metro refredada; ara l’abandonament d’un pis de lloguer sense finestres que ha heretat la veïna que em deixava sempre el berbiquí per penjar els glaçons de la temporada; ara el ciment, perquè no és més que ciment urbà, que se’m clavaven als meus dits rurals; ara la pols dels quicos dels diumenges mediterranis que se’m va impregnar al cor; ara l’herba dolça que surt de les butxaques dels que sí porten cartera, dels que sí saben mirar-se al mirall i regalar centímetres quadrats a dues paraules el metre i treure el virus a la por; ara de presències absolutes de pentinats francesos que no xerren francès, però tenen la gràcia de no deixar-te perdre mai en idiomes enganyívols. Ara de tu, criatura mitològica.

Em perdonaràs, benaurada amiga, que abusi dels signes de puntuació i de l’extremitat elàstica de les meves frases. Però la senalla era feixuga i havia de fer l’estesa amb tota la cura possible, ja que no vaig arribar a trobar les pinces que em regalava en Tomeu Alzina (estimat T.A: quin hibridisme les teves nits). Si fos planta, de ben segur que seria una buguenvíl•lia i, si fos de la mar, una xarxa. De meduses no en vull ni veure.

La qüestió és que enmig d’una trunyella varen quedar engrunades les les lliçons ancestrals dels proverbis que diuen que tothom és necessari i ningú imprescindible. En aquell moment vaig pensar clarament que podia prescindir de mi mateixa. Però és clar, t’estaria escrivint a tu, estimada transparència? Ja saps la resposta. No era necessari prescindir de ningú, però tampoc cometre crims de guerra contra els mots, ni amputar cap pensament, sinó, simplement, fer un concili. De tu a jo, si vols. De mi a la humanitat i de les muntanyes a les ones que ensumen els esculls totes avergonyides, en lloc de llepar-les i erosionar-les amb escuma.

Així que ara ja saps la història de la meva absència. No vull fer promeses ni quedar en deute amb tu. Simplement, et visitaré quan em plagui, amb senalla o gambaner amb mà. Ara vaig a emprendre el vol i a alliberar-me per uns dies de tot el estigui escrit. Ompliré els ulls de tinta i en tornar que vessin com desitgin.

Amb estima i afecte,

Marta

El crit

octubrina | 27 Maig, 2007 16:19

Despert de l'absència del jo, del res, del nihilisme que m'aborda d'improvist mentre intent distingir l'àncora rovellada de les roques. Tot és marró al fons del meu mar. Fang, posidònia i ferro. Avui, però, despert d'aquest llac i sé que he somniat! Anava amb patins ingràvids i em trobava amb gent que, d'un dia per l'altre, tenien els cabells blancs. Un poblat de canya grisa, si vols. Un camp arrassat pel temps, on el blat es confon amb el cel. I visitava un pis que ja no deu tenir la junta de les rajoles negres ni el romi de tres portes. I mesclava el passat amb el futur i sabia frenar sense caure ni fer-me mal, com si la gravetat fos com cotó. I ai, quines curves que feia!

I després, s'horabaixa, he vist uns niguls petitons, com a petites mossegades que li fan els ratolins al cel. I d'altres niguls, que han fet una estirada tan gran en despertar-se de la migdiada, que han quedat per sempre més eixamplats. O com quan respires tan fort que penses que t'has tragat tot l'aire i la gent no podrà sinó venir a robar-te l'oxigen amb una besada. Tot sigui per la defensa de la respiració. I saps què? Un diumenge és un bon dia per cridar perquè sí. I barramar tota la ràbia del dilluns que ha de venir, fins que les galtes et facin mal i t'has de posar gel per anastasiar tant de renou. En fi, el crit no és art?

lladregota

octubrina | 18 Maig, 2007 17:59

Em dedicaré a robar-te les paraules, idò.
Em dedicaré a desfer els nusos de les teves mans
perquè així puguis doblegar els dits
i escriure tots els somnis que vulguis aconseguir.
Guardaré la pols de l’oblit dins la capseta
i quan sigui record, la trauré a espolsar i
a prendre el sol i a rebossar-se d’ombra.

margarides

octubrina | 14 Maig, 2007 22:03

Els ulls li ploren, rojos i desfets. Es mira al mirall i s'hi veu un desert. Un immens oceà de sorra i sal, de pols estelar que neix dels pètals de les ones i sortegen els dits que desfullen margarides inútilment, perquè tenen les arrels de cendra. I cauen com els records, esgotats per la tensió de l'estirada. Si. No. Et recordo. M'oblides.

Voldria perdre'm en un camp de margarides, amb pedres a les butxaques i el meu jersei blanc amb l'abecedari de colors. I mirar com neixen les roselles d'amagat. I cuidar-les i mirar els caragols ressecs sota les pedres i pensar en tortugues que també saben nedar.

per què?

octubrina | 13 Maig, 2007 23:02

Se m'ha quedat l'olor de taronja podrida. Potser és que el fems no es baixa sol. De la primera besada en recordo les estrelles. I ara ja no hi ni converses sobre el temps. Tampoc m'importa que la finestra estigui tancada, puc sortir pel galliner o les escales d'incendi. Que de caliu n'hi ha per totes les cases, encara que no encenguis veles-bombetes a l'església del costat de casa per deu cèntims. Tot crema, ja ho saps. Les processons -de llumins piròmans- van per dins, que diuen. Què processes? Access, excel, dades i més dades. Totes equivocades i entramaliades. Canvien de nom i sexe i venen els records per uns quants pots de tip-ex a canvi. Exconsells esborrats. L'escriptura automàtica, deia ella, pot fer barbaritats, sense haver begut res és clar: només mirant dos segons d'una pel·li que comença dient que el dolor que no troba les paraules per a ser expressat és el més cruel, el més fons i el més injust. Només amb aquest inici ja et decideixes a obrir-te automàticament el cervell i escriure-hi sobre el poc de consciència que hi queda. I saps, no tenc ganes de repassar res del que dic, perquè... per què? Perquè tenc els dits esbraonats. Ensabonats.

meme

octubrina | 10 Maig, 2007 17:11

N'Alícia em demana que escrigui el segon paràgraf del llibre que tenc a la tauleta de nit, però com que no em puc cenyir al segon paràgraf, el poso tot.

"Marta, la plenitud no és un erm
ni aquest silenci d'ara, un poc eixut;
l'esfera gira lentament i el temps
s'ha deturat al fosc dels teus cabell.
Aigües i vent reposen i el desig
és una branca amb tota llei de fruits.
Que lluny de tot, i els dits aquietats
entre els teus dits, l'escuma dels colors
al fons dels ulls, aquietats també.
Que lluny de tot, i músiques i veus
configurant l'empremta del teu cos
que estimo tant, damunt la meva pell.
Res no ens pertany i som senyors de tot.
L'ombra de l'ombra allargassa el secret
molt més enllà del gest i del neguit.
Acluco els ulls i aspiro el teu perfum
compacte i dens, tan ple de salabror".

Miquel Martí i Pol, Estimada Marta (1978) dins Amb els ulls clucls. Proa, Óssa menor. Pàgina 153.

Passo el meme a n'EXIsT i a n'Emily.

l'any dels moixos

octubrina | 08 Maig, 2007 20:49

On mires?

Absenta

octubrina | 06 Maig, 2007 21:25

Saludes l'aire, les flors blaves, les petjades dels passeigs de s'horabaixa amb els peus color d'aubarca. Saludes a tothom: hola, com estàs? I tothom és com ningú. Respon amb el silenci, amb la mateixa cançó que repeteix una vegada i altre que sí que sí que me encanta oirte. Veus d'absència com a cants de sirena. Absenta per a oblidar. Absen. Abs. Ab. A.

Patufet

octubrina | 03 Maig, 2007 23:11

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret. Patim patam patum, no trepitgeu en Patufet. És l'únic conte que em contava mumpare de menuda. L'únic però, sens dubte, el millor. M'imaginava una col immensa, una vaca preciosa ben tacada pels colors del bé i del mal, de la mort i de la vida (de la virginitat de viure al cap i a la fi) i molta neu. Neu a fora, esclar. Perquè dins la panxa del bou (perdó per la feminització, ja és miopia octubrina) no hi neva ni hi plou.

I ai, si aquell homenet de metre seixanta, cabells grisos i papada de cuiner, ai! si aquell home em ves aquí asseguda al balcó, espiant la vida malvada de la dona dels talons renousos estirant un gos deprimit. Ai si em ves amb aquests dits desorientats en la fosca, que no troben les tecles ni els dictats de la lluna. Ai si ves que la lluna es veia tan ensordidora aquesta nit de maig. Perquè som al maig. Qui ho diria que som al mes de les flors, de les santes maries desgraciades de tots les dissorts. Ai, Santa Rita, que ja s'acosta. Enguany, nines, la novena serà un cant euròfic i melodiós, amb violins de l'est que destronen els records i paraules que confabulen tots els astres per fer receptes miraculoses. Totes i cada una d'elles -les melodies i les receptes- faran una primavera balcònica (si em permeteu la injecció al diccionari). Els arbres del carrer, agònics d'oxigen i vents, romandran a l'expectativa dels misteris dels dies. Farem bisos d'abraçades, una oportuna arribada als últims acords d'aquella cançó que no saps, però que intueixes com la ç en el teclat de la nit.

Idò patim patam patum, vet aquí mumpare, vet aquí l'ofrena al no-res i al tot, vet aquí l'homenatge d'aquest nit mitja plena de lluna metropolitana, que aquest conte ja s'ha fos.

el piròman

octubrina | 02 Maig, 2007 12:20

Ara el calor s’ha tornat en una fredor roja a les mans. Sempre les mans. Obsessivament repetides, dibuixades. Els dits. Cançons que eren presagi : «Aquella imatge obssessiva, com traure-me-la dels dits». Les ungles que rasquen els vidres i no se sent el llamp ni el tro. Només un degoteig de sal, rere els vidres. Recordo una història que vaig escriure quan era joveneta i encara creia que només podia treure el dolor amb les paraules. Era la descripció d’un piròman que es mirava a l’espill amb la claror dels llamps. Li rajava un fil de sang de la boca. O potser això m’ho imagin ara. Hi havia rates també. I ell se sentia bé preparant el seu ritual per cremar tota aquella obsessió. No és idèntic el meu ritual? Cremo l’obsessió amb paraules. Em miro el meu reflex tipogràfic en una pantalla i la claror prové d’una finestra que em barra els crits i el plor. I em raja la pena, un fil d’ànima andrògina.

enèsim

octubrina | 02 Maig, 2007 10:32

Enèsim adéu. Acariciar un comiat amb la punta dels dits és com arrancar els pètals del sol, que vaig llegir d’un poeta. Crema per dins. Socarrim. Fa pudor de nigul no vessat i que, si plogués, serien llances metàliques directes als ulls. I tanmateix. Tot queda en un no-res eteri, aeri, un manyoc de paraules intravenoses. Quedo anèmica. Atàvica. Levitant com sempre, a l’ombra. Avui em faig una promesa. No em callaré res. Pus dolor ressec. El retallaré tot, no seguiré cap línia de punts més i el llençaré a l’òrbita de l’oblit.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS