Octubrina

Aquesta manera d’obviar-me a mi mateixa. Espai en blanc: llençols, paraules, enyor. L’enyor és blanc. El desig és com un morter que pica tots els dubtes i els amaneix amb dolçor perquè els ansiosos creguem que no hi ha cap altra opció més que aquest beuratge. I el blanc es converteix en beige, una crema amb miques de julivert mal pronunciat.

Perdo el silenci entre els teus rastres i quedo totalment desamparada de l’allau de paraules que ja no cauen com a barrumbades. Abans es deia molt aquesta paraula. Barrumbada. No sé ni com s’escriu, però tenc el record de grans pluges, de molins desbocats per la força d’un vent que podria ser tramuntana. I alguna calabruixada. Calamarsa també una paraula d’aquelles que et fan pensar que tot és terriblement contradictori, com el calamars a l’hivern, la mar salada de la teua banyera, la indigestió que provoca sempre el mateix somni. Avui tenc remolins al cor. Caps de fibló que apareixen i desapareixen entre punts suspensius i colors. No. No és coincidència, ni tampoc una creença ferma ni atzar. És deixadesa.