Octubrina

No paro de tararejar la cançó que vam començar a escoltar aquell estiu. Recordes? Narana na nanaaa. Estàvem a l’hamaca que penjava dels dos pins fora el jardí de casa teva. Era un horabaixa calurós, però no ens importava tenir els cossos enganxats, encaixats, movent-se al ritme del balanceig, esperant el bri d’aire que ens hauria de calmar la set. Es feia estrany tenir-te tan a prop i alhora tan lluny. Durant un any i mig havíem estat incapaços de completar cap cicle. Sempre enfilàvem costa amunt en nits d’abraçades necessitades, fora d’hora i d’amagats de tots els moixos. No arribàvem mai enlloc. Aquesta és la veritat. Fins ara. Un dia qualsevol de primavera, que desperta entre somnis de caramarlans i copes de cava. I cocoters i platges exòtiques. I dits exòtiques en cossos deserts. Un dia qualsevol de primavera en què m’he trobat amb les mans vermelles de carregar unes maletes plenes de carícies i un bitllet d’anada sense data de caducitat.