Octubrina

Diumenge. M'injecto cafeïna des què desperto i no aconsegueixo treure'm la sensació de desprendiment que m'ha atansat des del divendres. M'intoxico de paraules i fotografies en càmera lenta. De dits maldestres que fullegen cossos invisibles. De coixins negres sobre llençols blancs. El meu negre ja no és primavera. La primavera d'aquest diumenge esquinça i esfilaguersa qualsevol teranyina. M'afilo les ungles, afino la veu, desemboiro l'esguard, trec l'espasa i tallo tots els fils d'aranya. Retallo els niguls per a la línia de punts. Ja no floten els llavis en la fosca de la nit. No hi ha recança. Ni enyor. Ni tremolors. És diumenge de distància entre el meu cos i jo. Les sensacions m'envolten com a satèl·lits. S'aferren a l'anella i s'encadenen els uns als altres cercant una sortida. Una sortida del cercle! Exit. Salida. Els indicadors lluminosos s'han quedat sense piles. I la sortida no es veu. La fredor de les carícies tampoc.