Octubrina

Una mica de nou moscada, quatre fulles de moraduix i un raig d’oli verjo. Aquesta seria la base de la pòcima que faria servir per embruixar el futur quan es presentés d’amagatall aquella nit a les dotze. No, no era dolenta. No portava capell ni tenia cap granera voladora. Com a molt, donava besets voladors o es posava la gorra de llana per evitar que les orelles se li congelassin. Només volia que el futur li sigués propici i sorprenent. Aquella nit havia demanat convertir-se en rata-pinyada. I de tanta intensitat en què ho havia desitjat, ja començava a sentir com a les costellles li puntejaven el que haurien de ser les ales. Es rascava. Cada cop més fort, fins que es va encetar la pell, però no li va sortir sang. Potser és que sóc massa freda o potser en aquesta altitud onírica no existeix la sang. Va decidir no preocupar-se i es va asseure amb el rellotge de mà de l’àvia a les mans. El procés de mutació es va anar accelerant amb el pas dels minuts. Les cames se li escurçaren i el cap i el coll. La pell li canvià de tacte i color, però ella seguia sense tenir por. La por, diuen, mata d’un tret la curiositat. I no es podia permetre el luxe de no poder engatussar el futur. Ara ja havia començat. Qui la podia parar més que el temps? El gran mostre inoportu podria despertar en qualsevol moment. Quan va tocar el darrer tic del rellotge, va emprendre el vol cap el fons de la cova, futur endins. Havia aconseguit fer-se’l seu. Volava de cara, d’esquena, com a una espectadora que atravessava colors, dimensions desconegudes, flors extinguides, paraules de sucre, coloms a les balustrades, mots oblidats a la punta de la llengua, salives i olors de llençols compartits, ulls de cel negre i eclipsis al a platja, pluges verticals, horitzontals i en diagonal, esferes afilades, bombardeigs de rialles, llàgrimes elefantisíaques, muntanyes de xocolata a les salines i el futur no s’acabava, només es feia de cendra per a convertir-se en caliu. Renaixia en cada pipellada, sense rovell a les ales, que eren com a ones de mar vella. No existien les arruges, sinó que tot eren plecs d’abraçades acordeòniques. Somniava atmosferes i alenava aromes de cireres i vent de garbí. Sense fi.

La va despertar un dolor suau als braços, com d’agulla de palla. M’han crescut els braços, li va dir. Ell li va fer un somriure d’adormit i la va abraçar ben fort. Tranquil•la, el futur no és tan etern. Només una mica.