Octubrina

Al propietari de la capseta. De vegades, les paraules queden amagades dins els bòtils i joiers barrocs perquè en aquell moment el batec és tan fort que escarrinxen. D'altres, són seduïdes per l'absurd quotidià. I només, unes poques, per deixadesa dels dits, per la desconfiança que uns mots tenen dels altres. Competència salvatge per sobreviure a la memòria. I sempre els rescata un tanmateix del futur, agònic, sense esma i cec.

Temps enrarits. Una sensació de metamorfosi ens corprèn l’ànima amb un mànec de ferro subtil i lleuger. Es va desfilagersant a contracorrent del terra a les pipelles. Dels dits a la pluja soterrada.

Em passa que l’oblit va rodolant per les rambles de totes les ciutats.
Em passa que la raresa gela les paraules i les exposa en una vitrina de deixalles congelades.
Em passa que de nit tenc somnis on veig la meva vida en 20 segons i no moro. Simplement em desperto.
Em passa que he omplert el buit de farina i llevadura canari per bufar fort i amagar-me rere la pols del teu pols.
Em passa que ja no necessito desordenar el caos, ell m’ha pres i m’ha desfet en quadrícules mil•limètriques de cantons rodons.
Em passa que no necessit una melodia antigel, ni una pomada antirrelliscades.

Cada essència de segon conté la fragància d’un pensament. Enrarit, estrany. Atípic, si vols. I a la capseta no m’hi caben tots.

Es queden els tres sentats en aquella taula. Sense res a dir-se. Només escoltant el cruixir d’aquelles tecles del piano, el devessall de la pluja rodolant per la finestra, el cendrer amb restes de carmí a les burilles de tabac ros, segurament d’una dona exhuberant, van pensar els tres. O els dos, millor dit. Perquè un d’ells estava pensant en com podia desentel•lar aquella boira que s’havia imposat entre ell i la Júlia aquell horabaixa de maig. Desesperadament fregava amb el puny del jersei el baf de la finestra, per a què li prestés atenció, per a què li obrís els ulls a ell i deixàs l’absorció d’uns ulls inexistents, a l’altra part del vidre. El tercer en discòrdia menjava una poma verda al carrer. La seva presència, però, era tan ubícua que la Júlia sentia el seu esguard clavada als seus ulls. Sentia els mateixos pensaments. La mateixa vessa. I la mateixa olor de poma. Ella, però, la intuïa vermella.