Octubrina

Els somni d’avui estava embolicat en un coixí de formatge camembert a punt de ser rebossat. Cada càpsula contenia dosis oníriques de personatges de la fauna nocturna. Un nom de jazz. Fesomies antigues que s’omplen d’arrugues quan desperto. I què bonics els horabaixes disfressats de cranc, quan torna a sortir el sol després de pondre’s. I què bonic el cel esqueixat. Així era teua la claror que regalimava d’aquell nigul? Encara tenc els ulls amples de tant voler abastar la immensitat del cel i voler acariciar amb els palmells les cicatrius de la terra del Delta abans que s’inundin els camps. Em manquen diòptries per arribar a l’horitzó i caçar al vol els esguards de les gavines. Em manca coratge per deixar de tremolar. I els moixonets, de quin color tenien la panxa?