Octubrina

Tenc el cos recobert per una capa fina de son. Transparent, suau, relliscosa com pocs tels de ceba saben crèixer.

Resistent i persistent en el temps, no em deixa distreure’m amb les clarors que puc distingir des de la cadira, allà lluny, a un record anomenat carrer. Allà on un temps enrera la facilitat de viure marcava les hores de l’horabaixa. On deixàvem llavors de pipes als plàtans dels carrers. On el temps naixia dels nostres ulls i encara no existien tantes pipelles perforant ànimes dolçament. On els balcons noucentistes es construïen a cada passa nostra. I ressuscitàvem cuines dels forats dels ascensors mentre cosíem llençols d'innocència. I descobríem que érem immortals als salts i a la son. I les punxades, una mica de foscor com quan mires el sol als ulls. I els dits, empastifats de nutella i pells de primavera.

Allò no era temps, era vida desfeta en una tassa de xocolata.