Octubrina

Avui he berenat un cocarroi. I el somni ha estat atlètic. M’he despertant amb els braons mig electritzats. Com si hagués estat abraçant amb molta força o com si m’hagués estat preparant tota la nit -en posició cursa100 metres lliures- per córrer contra l’oblit. I saps? Penso molt en els insectes ferits, per sempre dins s’herba aturats. És una llàstima que la natura censuri aquests insectes d’ossos. Però si ho mirem des de ben amunt, d’allà dalt, n’hi ha molts de somnis invertebrats, sense costura. De fil blanc, bo d’esqueixar. Com els monòlegs que retrocedeixen amb el cursor. El tipex i les tecles que esborren no són bon invents avui. Ni tampoc els parabrises. Per què treure el millor d’un dia de pluja, que és l’aigua? A qui fa nosa, si tanmateix, tenim les pipelles com a paraigües. I els ciclàmens i els pensaments estan contents.

És bonic dissimular quan plou. I mirar les roses grises per la finestra de dins el llit. Ben sol i aterrit. Atemptant qualsevol intent de raig amb l’esguard clos com a escut. Quina tranquil•litat. Els saxòfons. La pena que surt de l’esmolador de ganivets del carrer Urgell. La melodia desafinada de la pols quan faig dissabte. Els viatges de la casualitat, que sempre passen de llarg de l’estació de les oportunitats. Els vaixells que arriben d’Amèrica mig varats per l’enyor dels viatgers. I no arriba, i les perseides i el cinturó d’orió que estreny massa aquell pesar de voler arribar i no poder. Perquè la mar és fosca i les ones són com a forques que punyen el cel com un Posidó malsofrit. I tanmateix no poden remugar perquè el retruny dels trons és més fort que els fils de veus primaverencs que enceten s’horabaixa.

Potser demà, es diuen. I el subconscient ja comença a trair les narius i els envaeix una olor de pintura greixosa. Qui sap si estan pintant els compartiments subterranis amb les mans. I tanquen els ulls i s’encomanen a la pítia grega per a què els hi diguin quantes ones queden per travessar. Quants cants encara hauran d’esmicolar per treure’n uns quants versos amb ressò. Mentides i més mentides arrebossades de mel i sucre. De somriure de colflori i de repressió enfarinada. Potser tenen la veu empeltada dins la ment dels mariners i dels follets.

Al final, els esquelets no han estat tan mal companys. Massa vertebrats, potser. Sempre hi ha qualque ós que fa nosa per quedar-s’hi adormit. I els ametllers, empresonats per la pròpia primavera, fan esternuts de flors. M’encanten els bessons. I algun dia, agafaré el garrot, i tomaré totes ses metl•les. Ben neutres i cuites. I somniaré en xemeneies i sants i bufaré fort per a què s’encengui el foc. I jugarem a fer caliu sota els llençols. Sense cerimònia. Amb la por al pols, amagada sota les venes. I la lluna. Ja saps, anar tirant, anar paint.