Octubrina

Intuïa tota la nit la presència de l’ombra. A punt d’esmicolar-li la llum i deixar-la sense un altre puntal indispensable per superar el caliu de la nit. El cel de ciment no era barrera suficient per aturar les irradiacions de la lluna. N’hi havia que el cridaven. Però l’eclipsi no entén de crits ni de pors.

També ella pensava en desafiar-lo atrevessant les vies (descalça i tot, si li ho haguessin preguntat) i estampar amb les mans les petjades de l’ombra. Fer-ne un bolic de clarobscurs, un castell de llum i sorra i emportar-se el millor raig entre les miques d’arena de les ungles.

Impossible copsar-lo, però, la mirada és feble, el temps corre a molts quilòmetres per hora i condueix inevitablement cap el final. Millor arribar-hi de cop, pensa. Millor deseclipsar-se de cop. Així que va treure l’ombra que havia amagat a la màniga de la jaqueta i la hi va fondre en una abraçada fosca, de pell aspre, de fugida.

Avui s’ha despertat sense cap claror que la perseguís per abraçar-la mentre s’estirava de braços i cames. Només amb un crit de guerra: deseclipsa el temps!