Octubrina

Necessito una abraçada enorme per treure’m aquest tremolor. O una camisa de força. Despullar-me dels batecs i deixar-los a la tauleta de nit, prop del llibre que em devora les nits i els omple de pols i desabsència. Anestèsia pura en gotes de tinta a la sang. Una injecció de líquid per sobreviure’t. I un txec per a tatuar-me l’oblit en 8 sessions.

Fixa-t’hi bé. No és fàcil mantenir aquesta contenció ferma. Tenir l’esguard congelat. Les mans quietes dins la butxaca. El clotell en tensió. No, no és fàcil. L’enyor és un d’aquelles coses que et va corcant cadascuna de les venes per on hi corre i recorre la sang. Perquè la meva sang sempre es passeja per les mateixes vies, excepte quan per un pensament mal entès, deix brollar-la uns dies. I és llavors quan dormo amb el dit apuntant a Roma, a la mar i a les gavines. Però d’això ja fa molt temps. Deu ser que tenc la ment una mica consentida i fa massa viatges astrals al passat. L’hauré de reprimir també. Encara que el pany que protegeix de la incontinència estigui rovellat. M’autocensuro d’interrogants i deso les paraules als calaixos. Mira tu, quina malastrugança. Quina dissort. Quin excés de falsa fredor.

I els boscos queden despoblats. Sense udols. Ni rascades a l’escorça del nostre arbre. Qui escriurà ara els arcs amb els noms dels desapareguts? Surten arrugues entre glop i glop, entre petites morts i petites clarors. I neixen en regruix. A l’inrevés de tot. Sempre de tornada del segles.

Tenc el cos recobert per una capa fina de son. Transparent, suau, relliscosa com pocs tels de ceba saben crèixer.

Resistent i persistent en el temps, no em deixa distreure’m amb les clarors que puc distingir des de la cadira, allà lluny, a un record anomenat carrer. Allà on un temps enrera la facilitat de viure marcava les hores de l’horabaixa. On deixàvem llavors de pipes als plàtans dels carrers. On el temps naixia dels nostres ulls i encara no existien tantes pipelles perforant ànimes dolçament. On els balcons noucentistes es construïen a cada passa nostra. I ressuscitàvem cuines dels forats dels ascensors mentre cosíem llençols d'innocència. I descobríem que érem immortals als salts i a la son. I les punxades, una mica de foscor com quan mires el sol als ulls. I els dits, empastifats de nutella i pells de primavera.

Allò no era temps, era vida desfeta en una tassa de xocolata.

L’esclat de la primavera a la pell,
un embat demolidor de tristeses,
injerts d’esperança amb la punta dels dits,
els dits salats en les nits de lluita d’eclipsis,
on no hi ha vencedors ni vençuts,
només carícies a l’aire inquebrentable que respirem,
als murs de fum que ens emboiren.

I sense pressa,
cultivaré el temps amb niguls de cera
perquè la pluja sigui un degoteig de llum
i claror per encendre la flama.

Avui he berenat un cocarroi. I el somni ha estat atlètic. M’he despertant amb els braons mig electritzats. Com si hagués estat abraçant amb molta força o com si m’hagués estat preparant tota la nit -en posició cursa100 metres lliures- per córrer contra l’oblit. I saps? Penso molt en els insectes ferits, per sempre dins s’herba aturats. És una llàstima que la natura censuri aquests insectes d’ossos. Però si ho mirem des de ben amunt, d’allà dalt, n’hi ha molts de somnis invertebrats, sense costura. De fil blanc, bo d’esqueixar. Com els monòlegs que retrocedeixen amb el cursor. El tipex i les tecles que esborren no són bon invents avui. Ni tampoc els parabrises. Per què treure el millor d’un dia de pluja, que és l’aigua? A qui fa nosa, si tanmateix, tenim les pipelles com a paraigües. I els ciclàmens i els pensaments estan contents.

És bonic dissimular quan plou. I mirar les roses grises per la finestra de dins el llit. Ben sol i aterrit. Atemptant qualsevol intent de raig amb l’esguard clos com a escut. Quina tranquil•litat. Els saxòfons. La pena que surt de l’esmolador de ganivets del carrer Urgell. La melodia desafinada de la pols quan faig dissabte. Els viatges de la casualitat, que sempre passen de llarg de l’estació de les oportunitats. Els vaixells que arriben d’Amèrica mig varats per l’enyor dels viatgers. I no arriba, i les perseides i el cinturó d’orió que estreny massa aquell pesar de voler arribar i no poder. Perquè la mar és fosca i les ones són com a forques que punyen el cel com un Posidó malsofrit. I tanmateix no poden remugar perquè el retruny dels trons és més fort que els fils de veus primaverencs que enceten s’horabaixa.

Potser demà, es diuen. I el subconscient ja comença a trair les narius i els envaeix una olor de pintura greixosa. Qui sap si estan pintant els compartiments subterranis amb les mans. I tanquen els ulls i s’encomanen a la pítia grega per a què els hi diguin quantes ones queden per travessar. Quants cants encara hauran d’esmicolar per treure’n uns quants versos amb ressò. Mentides i més mentides arrebossades de mel i sucre. De somriure de colflori i de repressió enfarinada. Potser tenen la veu empeltada dins la ment dels mariners i dels follets.

Al final, els esquelets no han estat tan mal companys. Massa vertebrats, potser. Sempre hi ha qualque ós que fa nosa per quedar-s’hi adormit. I els ametllers, empresonats per la pròpia primavera, fan esternuts de flors. M’encanten els bessons. I algun dia, agafaré el garrot, i tomaré totes ses metl•les. Ben neutres i cuites. I somniaré en xemeneies i sants i bufaré fort per a què s’encengui el foc. I jugarem a fer caliu sota els llençols. Sense cerimònia. Amb la por al pols, amagada sota les venes. I la lluna. Ja saps, anar tirant, anar paint.

Intuïa tota la nit la presència de l’ombra. A punt d’esmicolar-li la llum i deixar-la sense un altre puntal indispensable per superar el caliu de la nit. El cel de ciment no era barrera suficient per aturar les irradiacions de la lluna. N’hi havia que el cridaven. Però l’eclipsi no entén de crits ni de pors.

També ella pensava en desafiar-lo atrevessant les vies (descalça i tot, si li ho haguessin preguntat) i estampar amb les mans les petjades de l’ombra. Fer-ne un bolic de clarobscurs, un castell de llum i sorra i emportar-se el millor raig entre les miques d’arena de les ungles.

Impossible copsar-lo, però, la mirada és feble, el temps corre a molts quilòmetres per hora i condueix inevitablement cap el final. Millor arribar-hi de cop, pensa. Millor deseclipsar-se de cop. Així que va treure l’ombra que havia amagat a la màniga de la jaqueta i la hi va fondre en una abraçada fosca, de pell aspre, de fugida.

Avui s’ha despertat sense cap claror que la perseguís per abraçar-la mentre s’estirava de braços i cames. Només amb un crit de guerra: deseclipsa el temps!