Octubrina

Fa un vent estrany a la ciutat. Els assassins corren espantats com a lleones i les paraules van a preu de somriure jove. Perquè de canaris no en tenc. Només dos ciclàmens que alleugeren el vertigen del balcó i anestesien els meus atacs d'enyor amb la pòcima de les bruixes metzineres. Tampoc tenc granera per treure la pols a les hores. Només, a mitjanit, m'apareix a les mans un fusell. I disparo contra les gotes que m'entel·len els ulls. I m'adormo. Fins al despertar.