Administrar

Pèrdues

octubrina | 26 Febrer, 2007 12:47

És dia de pèrdues. Aèries i diàries. La perduda de cada dia, la que va esquerdant l'ànima suaument, amb una dolçor extremadament anestesiant. I la pèrdua aèria, la dels quilòmetres i les hores que ens obliguen a l'exili d'abraçades. Torna l'enyor salvatge, les punxades als diafragmes i les calades d'absència a ple pulmó. Quedo cega de tanta foscor però necessito la nit per obrir-me a la calma dels carrers buits i confessar-me entre els llençols vermells. Mentre voles, mentre dorms, mentre morim per tornar a renèixer cada matí sadolls d'absència.

A la branca

octubrina | 18 Febrer, 2007 22:05

 

Vull caure, simplement. Estic cansada de degotar a compta-gotes.

Desert

octubrina | 15 Febrer, 2007 23:28

El desert, un camp de margarides, anar a buscar caragols amb katiuskes verdes, veure't esblaïmada rere el gruix de l'espill, incapaç de vocalitzar-te, cantar cançons per a un sol, contar els somnis en veu alta per la rambla, sentir-te obligat a escriure amb inclinació, dutxar-te d'esquenes, cantar mentre vius mecanitzat entre un teclat, una cervesa i un silenci. Es meu desert...
http://www.goear.com/listen.php?v=edeede7

obvietats

octubrina | 14 Febrer, 2007 00:50

Hi ha pics que les paraules són absurdes per òbvies.

http://www.goear.com/listen.php?v=9d8222a

Però no les idees... no?

ciclàmens

octubrina | 12 Febrer, 2007 22:29

Fa un vent estrany a la ciutat. Els assassins corren espantats com a lleones i les paraules van a preu de somriure jove. Perquè de canaris no en tenc. Només dos ciclàmens que alleugeren el vertigen del balcó i anestesien els meus atacs d'enyor amb la pòcima de les bruixes metzineres. Tampoc tenc granera per treure la pols a les hores. Només, a mitjanit, m'apareix a les mans un fusell. I disparo contra les gotes que m'entel·len els ulls. I m'adormo. Fins al despertar.

Passejant na Mira

octubrina | 05 Febrer, 2007 00:04

Sortia de casa amb un pas parsimoniós. Pantalons i jaqueta negres. A conjunt amb la corda de la gosseta, una cocker ben rossa, amb les orelles d'un color gairebé albí. Baixava l'escaló de l'entrada i encenia la cigarreta. Llavors iniciava un pas lent, mortuori, d'un dol pesat i rigorós. Una passa rere l'altra. La gosseta s'havia anat acostumant al ritme de la madona i feia avançar la corretja amb una tristor lleugera, d'aquella que no se sap ben bé perquè, però s'acaba flotant per sobre l'empedrat del carrer. Ella era respectuosa amb els hàbits de la gosseta i, quan s'aturava a ensumar, aprofitava per fer la calada més profunda. Respirava fort i extreia tota aquella misèria de fum per dissimular els sospirs. No li agradava fumar caminant, per tant, havia d'esperar que la gossa s'aturés a ensumar.
De nit, era el millor moment per respirar tranquil·la l'aire metropolità. Aquell dia, s'aturà a tres metres del seu portal, com de costum, on hi havia els contenidors de reciclatge. No hi havia ombres al carrer, excepte la de la ciutat que esdevenia estúpidament quieta. Respirava el silenci de la nit, quan en l'ombra del món aparegué un gos. S'acostà a la Mira i comença a ensumar-la mentre anaven voltant. Resseguí la corretja del cos i es trobà amb una explosió de colors desiguals i avantatjats. Va veure un somriure, unes passes cap a ella i uns ulls com a guspires de moixa. Després ja es va veure involucrada un acte rutinari, primitiu. Comença a ensumar-li el coll mentre li apartava els cabells per darrera de les orelles i aprofitava el gest per acariciar-li els lòbuls, les vies i les esferes d'aquelles petites peces que algú havia dit que només servien per escoltar. I clar que escoltava els gemecs quan li passava la llengua per aquella petita ruta improvisada pels sentits. Havia decidit que, ja que hi era, els aniria repassant tots. Aniria a visitar amb els llavis i els dits les seves pipelles, baixaria fins a la boca, s'entretindria en mossegar totes les paraules que volguessin sortir sense el permís de l'acceleració. I ensumaria. Ensumaria amb l'instint més salvatge aquell cos recordant que la vida és seva Que cada nit baixarà la gossa amb el desig dels colors i dels sentits. I que no s'oblidarà, com quan ara desferri els seus pensaments d'aquells ulls, que la gossa no pot tornar a casa sense haver complert les seves necessitats.

inèrcia

octubrina | 04 Febrer, 2007 17:36

La inèrcia de les paraules es perd en les línies d'entremig de les cançons, en els deu minuts que tanmateix havien nascut per no proliferar, en la flotació dels somriures en la fosca, en les línies de les muntanyes i els cementiris dins la boira, en les olors, les veus i els tactes que surten de la brúixola i decideixen orientar-se palpant la terra pam a pam. Sense punts cardinals. Sinèrgics.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS