Octubrina

He mudat el silenci de notes blanques, bemolls i algun do-re-mi afònic i desafinat. Ara, el silenci fa mímica. Va vestit de fuster, amb les ulleres protectores i alguna espurna del darrer xisclet de la màquina. Com a bon coneixedor dels arbres, té les mans d'escorça, d'arrugues homogènies i separades a vint mil·límetres cadascuna, Es queixa del temps, agònic, que transcorre entre gest i gest de l'altre. Les veus ja no existiran mai més! Sospira amb un gran moviment de braços. La mudesa ha desenvolupat una flexibilitat inesperada en les faccions de la cara esblaimada del silenci. I també una gorja enorme per tragar-se tots els mots esmicolats. I els ulls? Em demana la mudesa. Els ulls han vessat de colors.