Administrar

Impaciència

octubrina | 29 Gener, 2007 23:16

De la fam neix la impaciència, l'orgull esbarlat dels dies que et volta indistintament del passat al present. De la fam neix el camí de roselles de quan era menuda, les estones al llit amb els ulls ben oberts, les mans al cap i la guixa nua, sense fitar res més que els ulls desconeguts de l'aire. És la teranyina: -Els cercles amb escletxes, el camí inevitable amb senyals de 'canvi de sentit en 150 metres', Penèlope desteixint l'espera-. És la teranyina amb fils de colors paral·lels.

causa-efecte

octubrina | 24 Gener, 2007 22:54

La pronúncia hongaresa dels escenaris. Incendiaris. Com els vèrtex que ressegueixen els meus dits. Escalem piràmides per a desfer-nos de les pedres. Les llençam i fem sonar una harmònica mal afinada que ens fa intuir que estem a l’escenari equivocat. De dins l’harmònica hi surt un geni que crida que allò no són piràmides, sinó restes d’estrelles polars, de les quals només en queden les puntes. Mira-ho bé, em dius, si t’hi fixes, les petjades a la sorra multipliquen les possibilitats de ser vèrtex i estrella alhora. Només hem de girar la ferralla i deixar que el foc cremi la sorra i les pedres. Però cada vegada que ho intento, em vaig tornant petita, la veu dissimula les vocals i la mirada se m’esquerda i et veig com un dibuix de vitralls gòtics, mentre no paro de preguntar-te què és la causa-efecte?

clarividència

octubrina | 21 Gener, 2007 23:45

Sempre hi ha un punt de clarividència
que estomaca les restes de cendra
per encendre un volcà.

L'hospici

octubrina | 16 Gener, 2007 23:25

El vostre missatge s'ha enfilat. Una imatge es trenca esclafada entre els dos metros que travessen el propi miratge. I es desinflen les paraules a l'andana del mar. I les bimbolles i els geners retrunyen a les vies internes del cervell. I les safates són bidimensionals i els versos que hi vull col·locar al damunt rellisquen. I les hores dels rellotges estan totes indefenses. I els meus minuts, orfes. Per això he portat el temps a l'hospici.

En punt

octubrina | 15 Gener, 2007 23:36

Acostumava a arribar tard a les hores en punt. No als dos quarts i mig, no. A les hores en punt. Als dies en punt. A les persones en punt. Sempre es passava un pèl, la mica per no recordar perquè havia tornat a desafiar el temps i la sort. Llavors sortia del metro, passat dos minuts, sense haver-se acomiadat de la intèrpret i bufava fort per treure les restes de pólvora que li havia deixat aquella mirada. Es despenjava de la son amagant la nit, en tota la seva incommensurabilitat i color transparent, rere la lluna. Sense saber-ho, havia tornat a fer tard i els somnis ja no l'esperaven per dir-li bona nit.

la muda del silenci

octubrina | 15 Gener, 2007 15:41

He mudat el silenci de notes blanques, bemolls i algun do-re-mi afònic i desafinat. Ara, el silenci fa mímica. Va vestit de fuster, amb les ulleres protectores i alguna espurna del darrer xisclet de la màquina. Com a bon coneixedor dels arbres, té les mans d’escorça, d’arrugues homogènies i separades a vint mil·límetres cadascuna, Es queixa del temps, agònic, que transcorre entre gest i gest de l’altre. Les veus ja no existiran mai més! Sospira amb un gran moviment de braços. La mudesa ha desenvolupat una flexibilitat inesperada en les faccions de la cara esblaimada del silenci. I també una gorja enorme per tragar-se tots els mots esmicolats. I els ulls? Em demana la mudesa. Els ulls han vessat de colors.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS