Octubrina

amb la confusió d'una vocal ni tu ni jo ens menjarem res però sé, que en el fons o a la superficie, sents les hores mil•limètriques, les quadrícules de les lletres emmarcades dins motllos de ferro forjat esperant a ser tatuades al teu cos, paraules que cremen, que marquen la pell amb bombolles i et posen els ulls mirant a l’infern o a l’hivern calorós com ell totsol. rendeixo homenatge al meu cos, el despullo de silencis i mitges veritats i el deixo en pell viva, amb les meves pròpies carícies eriçant-me, amb els ossos deslligats, sense límits de moviment. com un pèndul, el coll se’m gira i agafo els llençols amb els punys fins que es destraven del llit.simplement, deixa que els meus dits famolencs sargeixin la ferida del fred. el silenci en les paraules dites m'ha empresonat i necessitava palpar l’espai blanc entre els mots. les paraules ens trastoquen ens transporten a un món on la realitat és la desitjada i no la volguda i ens hi sentim tan bé que si no fos perquè la vida ens obliga a tenir peus en lloc d'ales, estaríem tot el dia volant, sense esclavitzar-nos, per la puta realitat i la crueltat en què es pot convertir la vida però amb la dolçor que poden ser els somnis i anem alternant: dolçor amb cruesa, paraules amb sexe; amor amb adéus, impulsos amb racionalitat. sé què són ambdós: extrem i extremitats, de conèixer-los, de conèixer-me, de punta a punta de mi, d'ells, de tu, de les paraules, dels silencis, aquest és el sentit que vaig cercant. qui som realment? què podem ser? En què es converteix tot en ésser dit? en matèria orgànica? tenc els nus dels dits tallats i els dits adormits d'acariciar-te els ulls.gràcies per deixar-me el teu silenci en blanc.