Octubrina

EstimeraÀligues a les mans, gavines als ulls, collita de llàgrimes,
tornes a assumir la responsabilitat d'estimar la veritat
crua i per ordre alfabètic, en pèl, amb tota la barba;
rellegir Miguel Hernández com una destralada a la cara.
Tórtores a l'alba, bots a la lluna, oli de serp a les nafres.
Ullastres lents, comellars roats que no volen oblidar-te.
Saber que la veritat última és la terra i la paraula.
Un estol enorme d'estornells es menja la llavor de l'instint
de supervivència. Però, tant de bo, no la pairà tota.
No vols ser caute. Temps hi haurà per llepar-te les ferides,
per guarir les buranyes encomanades vers les cavernes
dels boscos de la disbauxa, la diària fira dels egoismes.
Descalç per tots els rostolls, ortigat per tantes incongruències,
esquiu com un mostel erugat, encara et sents dins el pit
la remor d'un cor sense clovella, una mica escarabotat
per fidelitats inajornables, però ben viu encara.
Vols de virot al cervell, ràpids picats d'oronella al bassiot
de la vida. Sang calenta. I, fins i tot, sobretot, malgrat tot,
estimera, companya fidel, camins i camins, estimera...Gabriel Florit, Diàstole i quatre poemes d'amor.Temps hi haurà de llepar-nos les ferides... Tot són opcions de vida, no?