Administrar

tampoc és tant difícil

octubrina | 29 Novembre, 2006 18:58

i pensar que tampoc és tan difícil trobar pensament contemporanis ni recuperar la gana i viciar-se al formatge de cabra fos ni descobrir que l'admirador que et dóna sorpreses cada nit i et deixa notes escrites sota els coixins o entre els calcetins mal plegats ets tu mateixa ni tampoc és tan difícil arrancar un somriure ple de cafeïna per l'autopista mentre et dediques a perfilar Montserrat al vidre del cotxe ni tampoc ho és tan pensar que el color xocolata és infalible per al desenvolupament hormonal entre la meva ombra i tu ni que de nit s'esborren tots els punts suspensius que hem anat deixant mentre funambulejàvem per la vida ni que inventar-se verbs és tan estrany com menjar-se un deliciós carpaccio de tonyina ni que tu ets tan deliqüescent ni jo som tan complicada

colors

octubrina | 26 Novembre, 2006 18:49

Colors elàstics,
neixen de les entranyes
de la vergonya
i tenyeixen les paraules
de verd inconnex.

Cosir, embastar i ripuntar
esdevenen massa vell
per entendre la fusió
innata de tots els colors.

Caos cromàtic
a la paleta de qui lluita
en l'artesania del viure,
en la normalitat dels cossos
sense retallar a la línia de punts,
amb tota la gamma
de color carn naturals.

Colors sintètics,
rics en proteïna i fibra
dissenyats per vèncer
qualsevol miopia de la ciutat.

. Colors sense final,
alfabet numèric que vol
traspassar les barreres sensorials
simulant la vida.

Pura ficció de viure sense tu.

estimera

octubrina | 25 Novembre, 2006 15:28

Estimera

Àligues a les mans, gavines als ulls, collita de llàgrimes,
tornes a assumir la responsabilitat d'estimar la veritat
crua i per ordre alfabètic, en pèl, amb tota la barba;
rellegir Miguel Hernández com una destralada a la cara.
Tórtores a l'alba, bots a la lluna, oli de serp a les nafres.
Ullastres lents, comellars roats que no volen oblidar-te.
Saber que la veritat última és la terra i la paraula.
Un estol enorme d'estornells es menja la llavor de l'instint
de supervivència. Però, tant de bo, no la pairà tota.
No vols ser caute. Temps hi haurà per llepar-te les ferides,
per guarir les buranyes encomanades vers les cavernes
dels boscos de la disbauxa, la diària fira dels egoismes.
Descalç per tots els rostolls, ortigat per tantes incongruències,
esquiu com un mostel erugat, encara et sents dins el pit
la remor d'un cor sense clovella, una mica escarabotat
per fidelitats inajornables, però ben viu encara.
Vols de virot al cervell, ràpids picats d'oronella al bassiot
de la vida. Sang calenta. I, fins i tot, sobretot, malgrat tot,
estimera, companya fidel, camins i camins, estimera...

Gabriel Florit, Diàstole i quatre poemes d'amor.

Temps hi haurà de llepar-nos les ferides... Tot són opcions de vida, no?

recordar

octubrina | 22 Novembre, 2006 15:27

No he pogut evitar caure de genolls a la son, vendre els meus somnis a bebés malabaristes que sortien de cunes immenses i arrancaven a córrer per la ciutat amb una vespa i un casc integral i deixar passar els minuts mirant com es cordava les sandàlies una dona morena amb trunyella desfilagarsada. No ho he pogut evitar, tot i que no t’ho volia dir... Però tampoc he pogut evitar recordar, recordar-te i despertar-me amb la petjada de les teves mans al meu cos.

ciutat

octubrina | 20 Novembre, 2006 11:04

la ciutat m'esgota, les ambulàncies m'estressen, la gent que em mira amb mala cara quan demano canvi d'un bitllet de cinc euros i m'envien al banc m'atabala, els semàfors intermitents, les dones del xamfrà que em volen engatussar amb les mitges màgiques, els números que no surten i els colors que et pressionen. que no, que el blau no és un color que avui m'agradi, prefereixo verds, ocres i taronges. prefereixo fer una volta de 360 graus i arribar a la vorera del meu mar. que només vull una increïble quotidianeïtat disfressada de tu. que vull retrobar-me en aquesta ciutat que m'esgota. i no sé com ho he d'arreglar...

gana

octubrina | 13 Novembre, 2006 19:47

He buscat, he remenat dins els calaixos, he arrabassat quatre rajoles de la cuina, he mirat rere el saler, sota l'escafandre del meu germà que es passa el dia dins les seves katiuskes buscant cargols, entre la paperassa plenes de prefixes, devora les causes i les conseqüències, baix l'estora de n'auba, dins els missatges rellegits cada dia 23, rere el bocí d'ombra que et vas deixar a la nevera quan seies enterra...i no...no la trobo.

no tenc gana. et tenc ganes.

diria...

octubrina | 12 Novembre, 2006 04:13

"... diria que es teu cos el consider i que es meu sentiment... se despista"

(a.f)

indigestió

octubrina | 08 Novembre, 2006 23:20

inverteixo el silenci. tremolo abans del calfred. m’adormo abans de despertar-me. l’ombra em trepitja, malfereix les escletxes de llum abans que surti el sol. el meu cos té gust de sal, abans de llençar-m'hi a nedar, abans de desfer-lo en fitxes de parxís. trobo abans de cercar i callo. em menjo les lletres a l’inrevés. u-é-d-a: indigestió abans d’estimar.

petita

octubrina | 08 Novembre, 2006 16:28

...de vegades em sento petita petita petita...

mentre dorms

octubrina | 03 Novembre, 2006 23:35

M’he quedat amb la teva pell enganxada a les mans, d’una mossegada m’he menjat tres pigues i un bocí d’ànima desfeta. Te l’havies deixada a lloure, esmaperduda. En realitat, només necessito una mica d'humitat i cotó per anar fonent-la a la meva llengua mentre et dorms a l’horabruixa...

col

octubrina | 03 Novembre, 2006 09:25

destralada

octubrina | 02 Novembre, 2006 23:07

La desesperació desesperada d’esperar. Esguards d’un líquid vidriós. Tardança tardorenca mal entesa. És una confusió de l’organisme. Massa psicologia barata per tant poca raó. La por esdevé una arruga al ventre, un bolic de sang coagulada a les entranyes i un esvoranc de buidor a la gargamella. Les ratlles, les onades i els plecs del cervell provoquen autèntics estralls al cos. Tots els termes esdevenen absoluts, els dubtes insolents i el neguit raja espontàniament de la interpèrie humana. Amarga, pudenta: així és l’escassetat de natura. Misèria espessa que s’enfonya a les arrels de les dents, les mor i estén la brutor als ulls desviats. Ningú no té el dret a compilar els desordres amb tan poca precisió. L’amuntegament de matèria sanguinosa no hauria passar per l’esquinçament dels pensaments. Només caldria seguir el ritme quotidià, rutina cuinada a foc lent. Afarragar-se sense sofrir cap entrebanc a l’ànima, cap ensurt que impedeixi desglaçar-se per sempre.

vent

octubrina | 01 Novembre, 2006 23:34

es comença a moure un vent d'aquells tan durs que t'estiba tots els plecs de pell al front. trontollen les parpelles i cauen els batecs derrotats, sords per les xiulades del vent. t'aferres als propis braços, desitjant que cap bri d'aquest aire fred se t'escoli als teus somnis. no vols cap més malson, els crits queden tots ofegats i et despertes escanyada. necessites somniar en les bruixes que intentaves acariciar quan eres menuda i sempre s'escapolien dels teus dits. potser avui t'hauries de conformar amb amb les margarides grogues que algú sense esperança ha abandonat perquè no tenia les fulles blanques.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS