Octubrina

dos quarts d'una. ja ha passat l'hora de les bruixes solitàries. amaguen graneres en el fons de les tombes i fan nets els ossos dels seus avantpassats. i s'adormen. desperten empapades de suor, d'una sentor amarga, gairebé viciosa, que els recorda que les bruixes no poden somniar. esdevenen xanasses, buides de claror i de sentits, sense tacte, ni peus ni flors que engalanin les mirades de cendra. sempre, però, hi ha qui desafia els límits afilats de les hores i viuen, d'octubre a març, amb una hora més tatuada al cos. Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.

Maria Mercè Marçal