Octubrina

Migdiada amb olor de migjorn. Els ossos acomodats a la pell, els sospirs sobrevolant el melic, els batecs endinsant-se als pits, la nuesa de la son a punt d'acariciar la teva llengua i fer l'amor al silenci envoltada de posidònia.
Els somnis s'insinuen rere la dansa del blat amb el sol despenjant-se del cel i els gira-sols en decadència, però encara són ombres descalces. Si et trepitgen, només et faran pessigolles als dits menuts i el calfred et pujarà fins a les darreres vèrtebres.
Ara ja ho saps, he après a dormir de dia, però encara no sé somniar.

Un diu que té els ulls de lluna, però jo li sento la pell. És una pell sense gravetat, sense temps, sense els solcs dels nervis ni les arrugues dels somriures permanents. Va esquivant les mirades amb rems fets de palla metàl·lica, a través dels quals s'hi amaga, a través dels quals mira sempre de reüll de quin color és el meu pintallavis. Les llàgrimes suren al seu voltant i ell, sense escafandre, s'atreveix a desafiar les meves paraules. ja! i a sobre presumeix del seu títol d'astronauta...