Octubrina

són dies estranys, muts, invisibles, deserts de pell i poblats de no-sé. la sensibilitat ja no és salada, el gel fa blaus i les llàgrimes són espesses, com a gotes de cera regalimant dins un tassó buit. i pus. fora renous, fora silencis, l'ànima em tremola però no es mou ni una pipella. les teves han caiugut totes, han quedat sense arrel i ara no poden emparar la claror dels somriures d'en jack. sense bategar, et recordo. com una vena orfe, com un gemec inconscient. et recordo respirar. plorar. abraçar-me. i ja no em serveix de res. perquè tenc les pupil·les nafrades de tant de mirar-te a través de la paret. perquè vaig perdre la meva olor, que no era ni de rosada ni de vainilla, sinó una olor capicua i transparent. ara les mirades s'han tornat minúscules i planes. són dies estranys, aquests. sense tu, sóc esdrúixola i aguda. i tu, un monosíl·lab aspirant a pronom.