Octubrina

Li va agafar la cara i la va besar. Ella se'l mirava amb el cap alçat, amb els ulls oberts per no perdre el rastre d'aquella indecència que havia deixat passar. De sobte, va reaccionar i el va estemenejar. Li agafava el cap amb les dues mans petites i cridava embogida. Per què no vares aprendre a moure els braços sense semblar que fessis braçades de crol? Per què et vares atrevir a estimar-me i donar-me tot i després no saber continuar? Per què el record de la continuïtat ets tu? I per què em beses ara, que ja no m'importes?

Tenc un garbuix de tirabuixons d'asfalt als peus. Un anell verd esperança nafrat de negre, però negre de forat negre (d'aquell que malvén els raigs verinosos a la pell per una escletxa d'aire terrestre). I tenc sentiment de culpabilitat. D'estimar-te, encara que siguis gel sense fondre, esquimal d'orelles mòbils i nassos insensibles. De fer corbes indiscretes d'insinuacions massa explícities als camps on abans hi sembraven cols, lletugues, pastanagues i gira-sols i ara només hi ha espersors rovellats. De fer pensaments impurs, amb el teu cos i la teva ment. De voler-te tot el bé, però desitjar-te el "no hay mal que por bien no venga". De fer tard i pensar que sempre tenc temps de sobres. De tenir temps de sobres i pensar que encara som dilluns. Que demà és dissabte i avui ha estat 1 de setembre. Que l'estiu ha passat. Que t'he tengut com un llamp i m'he convertit en llampuga de setembre, disposada a morir a l'ham per veure la llum del dia. (Ja et dic ara, entre parèntesis borrosos, entre les cometes més indefinides i dubtoses, que preferesc ser raor). I, esper em sabreu perdonar, quan nedi dins aigua dolça, ja tendré força suficient de deixar de ser animaló camaleònic.