Octubrina

Tenc un garbuix de tirabuixons d'asfalt als peus. Un anell verd esperança nafrat de negre, però negre de forat negre (d'aquell que malvén els raigs verinosos a la pell per una escletxa d'aire terrestre). I tenc sentiment de culpabilitat. D'estimar-te, encara que siguis gel sense fondre, esquimal d'orelles mòbils i nassos insensibles. De fer corbes indiscretes d'insinuacions massa explícities als camps on abans hi sembraven cols, lletugues, pastanagues i gira-sols i ara només hi ha espersors rovellats. De fer pensaments impurs, amb el teu cos i la teva ment. De voler-te tot el bé, però desitjar-te el "no hay mal que por bien no venga". De fer tard i pensar que sempre tenc temps de sobres. De tenir temps de sobres i pensar que encara som dilluns. Que demà és dissabte i avui ha estat 1 de setembre. Que l'estiu ha passat. Que t'he tengut com un llamp i m'he convertit en llampuga de setembre, disposada a morir a l'ham per veure la llum del dia. (Ja et dic ara, entre parèntesis borrosos, entre les cometes més indefinides i dubtoses, que preferesc ser raor). I, esper em sabreu perdonar, quan nedi dins aigua dolça, ja tendré força suficient de deixar de ser animaló camaleònic.

La va mig despertar una suor freda. Quelcom es movia al seu costat, en silenci. Feia un renou estrany, com si la fusta del comodí cruixís de dolor. El somni resistia a despertar-la, però la consciència l'aglapí i se n'adonà que era el mòbil, que sonava una melodia d'avió en silenci, suau, travessant l'aire, desafiant la gravetat. Només tengué força per moure un batec del seu cor quan veié el nom. Hola..., li digué.
- L'he deixada. Ha avortat i l'he deixada. Necessit exiliar-me de mi mateix, del dolor amb què visc i faig viure. Si visc no visc, em vares recitar un dia, i jo ara et dic, si visc, no deix viure. T'estim.