Octubrina

D'avorriment, s'enfilen les paraules buides. Com la història de les boies i els morts del moll que vaig contar al desconegut de cabells indecisos i front de badia, mentre vaig oblidar de respirar quan et mirava. Tu no em deies res. Com sempre, de reüll encenies les teves antenes engominades per intentar esbrinar què deia. No vaig aturar ni un moment de parlar de tu. Fossis roca, mar, aire, formiga. Eres rastre de natura, motlle de les meves paraules. Com cada nit, comença una auborada sense preliminars, amb glops de whisky calent i fum a llepades de dits. La veritat, no entenc les teves suggerències.