Administrar

aire

octubrina | 31 Juliol, 2006 15:48

L'aire em surt pels ulls, m'has ofegat els pulmons amb abraçades indecents. Odii les teves miques d'oli que em patinen sobre la meva virginitat d'estimar-te. Tanmateix, no em facis respirar, plor gotes d'aire quan em mires i no les veus.

èter

octubrina | 26 Juliol, 2006 16:53

Sóc capaç de superar totes les forces del mal terrenal. Tenc ales teixides de figues de moro, que m'ajuden a defensar-me amb les seves pues. Tenc ulls de moixa, hi veig més enllà del sol, dels arbres, dels gorrions, de les muntanyes que em fan i el desfan cada dia el camí. He après a conèixer pam a pam la dolçor de les flors, les vinyes escasses que hi ha, les bales de palla. Sóc capaç de sobrevolar-te, encara que no em deixis respirar quan et deman aire. Ja sé que no t'ho havia dit, però has de saber que les persones respiram diferent tipus d'aire. I tu ets èter.

remolins

octubrina | 20 Juliol, 2006 13:01

Tenc el cos d'aigua i els ulls són ones que no arriben a fer escuma. No em demanis per què.

deu minuts

octubrina | 19 Juliol, 2006 12:18

Sembla impossible tenir una estona de silenci. I ara, que he trobat deu minuts, només em vénen ganes de sortir al carrer corrent i cridant que m'encanten les teves pipelles, que vull fer mímica mentre et pentines, que vull veure girar la rentadora com ells, trencar aquest silenci a singlotades d'emoció, a punxades de nervis. I cantar-te, fins a quedar escanyada, tots els secrets que vols saber i no t'atreveixes.

sal

octubrina | 15 Juliol, 2006 11:19

Tenc ganes de rompre tota aquesta sal que tenc als ulls. Sal eixuta, amb pell de peix.

desperta't

octubrina | 14 Juliol, 2006 15:03

Rius de son. No saps si parles de torrents, de rialles o de manifestacions ocultes del subconscient. Navegues pels ventiladors i quan despertes veus que estàs ajagut damunt una apost de sucre i sal. I clar, no pots distingir els colors. Perquè dins el blanc, com en el blau i el negre, hi ha tots els colors. I cada color té un regust amarg del marró dels teus ulls, de pipelles esfilagarsades, de no t'estims no dits, d'embulls indirectes. I justament queden 23 minuts. I la son és fum vermell. Que no, que no. Que no es pot fumar. I menys fumar-te d'amagat, quan estàs d'esquena i no em veus. Com es pot sentir tant sense sentir cap batec? Travesses les arrels de palmeres i què? Et sents més alliberat per respirar aquestes profunditats de l'aigua. Fals. Sempre nedes en fals, els batecs són postissos, les llunes de plastelina i les carícies de porcellana d'imitació. Crec que ja no vull estimar mai més.

atacs de neteja

octubrina | 07 Juliol, 2006 10:43

Cada vegadas que es posava sensible, no podia evitar treure el pedaç i netejar totes les taules de la casa. Eren només moments puntuals quan tots els nervis es concentraven en un sol gest en espiral, concèntric, sense téntol ni treva. Quan va aixecar aquell gerro que havia d'haver guardat les flors que ell mai no li va dur -margalides, evidentment-, se'n va adonar que el gerro havia deixat tapissat a la taula una marca rodona. Agafà el drap amb més força i seguí netejant insistentment, sense ordre ni direcció. Sense fre. Quan més fort fregava aquella empremta, els ulls s’enterbolien fins a ser devessall de bombolles d’aigua.
Com havia de fer veure que no l’estimava amb tota aquella força a les mans?
Tenia un pes mort a l’ànima, els sospirs no tenia empenta de sortir esperitats. La incertesa l’ofegava amb una corda d’hams que l’obligaven a fregar amb fúria. La sensibilitat que l’empenyia a agafar el pedaç, l’aglapia fins a sentir pura irritació, impotència de sentir picor al cor i tenir les ungles massa curtes per arribar-hi.

- El pedaç, per si t’interessa, era de color verd eixut.
- Llàstima, no hi queda bé amb les margalides de plàstic que t’havia de dur. Fes el gerro net, que demà te les duré.

genealogia dels peus

octubrina | 05 Juliol, 2006 11:33

Avui he descobert la genealogia dels meus peus. Les ungles són de nacre i tenen com avantpassats a copinyes i caragolets de mar salats, embadurnats d'una capa d'arena fina i restes d'alga mil·lenària. N'hi ha quatre que han heretat la rebeldia de la família per part de ma mare, els dos dits grossos són terriblement eròtics, cerquen carn i desafien la pell nua a cada passa. N'hi ha un que arrossega històries de nits d'alcohol i fum, potser dels primers vampirs i de les glòries innocents de l'estiu. Ha quedat amb l'arrel demacrada, esblaïmada. Crec que ha perdut definitivament la virginitat. Els menuts sí que van desfets, d'ulls petits, xinesos, tenen la panxeta roja i s'esclaten de riure quan es posen a ballar amb aquella flexibilitat que irrita als altres dits. I el pubill, què n'he de dir, aquest és l'únic que sobreviu en aquest món de petjades sense ombra.

I, ara, no em faries un massatget?

sirena

octubrina | 03 Juliol, 2006 18:01

"Ses sirenes canten aproximadament per no existir", jo escric per oblidar els batecs suïcides que t'atravessarien de nit i de dia, per dir que ha estat fantàstic, per dir que ha estat sa lluna, per no oblidar mai la teva guixa blanca, per remenar els sospirs anastasiats amb un mateix badall, per mirar-te pipellejar i intuir els teus batecs darrera una revista. Però clar... som una sirena...

i cant per no existir.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS