Octubrina

La va despertar el timbre de la porta. Qui devia ser? La portera? No, no. Va entrar carregat d'il·lusió, un pastís de xocolata i dos croissants. Ell, en cirereta, aquella fruita exòtica que l'encuriosia de tant en tant, de manera cíclica i distanciada. Ell, amb aquells ulls de m'agrades perquè ets així i ets tu i t'ompliria la vida de colors. Ella, que havia caigut en la indiferència absoluta després que li arrabassessin l'esperança amb un whisky, que buscava un sol motiu perquè ell li tregués la son. Ella, amb la seva nova pell camaleònica, el va mirar amb els ulls de no et podré estimar mai. Pels cicles dels cicles. Amén.

tanmateix... tot s'acaba esborrant.