Octubrina

Bufa el vent de dalt, amb els fils de niguls penjant pel voltant de la lluna. És nit de cor de primavera esmorteïda. Cauen les busques dels rellotges dins els ulls. Ploren, remuguen entre pipellades, no poden esborrar la mirada entelada que els ha deixat la busca. El fred és nou, de tacte desconegut, cal fer-se'l, mimar-lo fins que ja no t'importi que t'assequi la pell. Al cap i al fi, no és més que un bocí d'amor esgotat. Ja no en sap d'estimar-te. Potser perquè tu no et deixes. Però no, no xerràvem de tu. Ja saps que ets com escuma de mar, que t'esborra després de la tempesta (només que l'atzur dels teus silencis em deixen sense color)...xerràvem del vent, o de les busques als ulls, o del fred. De què xerrava?Mira que en tens de noms...