Octubrina

El cel era un camí de pedres. Quadrades, rodones, triangulars, hexagonals. Corríem i derrapàvem tot protegits pel coixi d'herbes blanques, mentre intentàvem no despentinar-nos amb el vent. Era com córrer al volant d'un cotxe massa potent i no tenir peus suficients per frenar, com quan pitges el pedal però mai hi ets a temps. Pum. Els llumets de la ciutat voltejaven amunt i avall. A quina extravagància es deu tenir oberts els llums de les piscines en ple hivern? La por, sí la por a quedar tot sol, en aquell cel (que no era seré, sinó aspre), em faria dir mentides punxants. Zas. O veritats relliscadisses. Fiu. O paraules mitges dites. Qu vend a veu ? O paraules massa dites. No no no no no. Temps temps temps temps. Sí, el cel tenia avui les llambordes desencaixades. Com el cor, que oblida el rellotge a una butxaca equivocada i batega a les fosques.